Anna Martí: “Algú ve perquè l’ajudi a buscar pis: té problemes pel color de la pell”

Professora de català al Joan Brudieu per la banda professional, i en política, regidora durant vint anys, tinent d’alcalde “de les àrees que tradicionalment portem les dones”, va acceptar la proposta de convertir-se en síndica municipal de greuges. “Sense saber ben bé on em posava”, admet. Ara ja està feta al càrrec. 

Tasca altruista i que suposa un desgast, imaginem?
Al principi hi havia coses diguem-ne bàsiques, com la neteja dels carrers, coses relativament fàcils de resoldre. Amb el temps, la cosa ha anat a més: no en queixes sobre l’Ajuntament, sinó en gent que no sap on adreçar-se per resoldre els seus dubtes i problemes i potser troben en mi una figura de referència per explicar-l’hi i que els orienti. Perquè de poder jo en tinc molt poc. 

A l’Ajuntament se l’escolten.
He de dir que els alcaldes, els regidors, m’escolten, a diferència del que pugui passar en altres llocs: la relació és fluïda. Ara, la tramitació a vegades és un entrellat complex. 

Desgasta, ha dit algun cop. 
M’ha servit de molt tenir experiència en gestió municipal, conèixer els mecanismes, els treballadors. Però n’és molt, de desgastador. Una clau és ser molt empàtic i suposa  un esforç mental, també perquè a vegades vaig amb els problemes a casa, soc patidora. Els temes són tan diversos que és com si fessis moltes feines englobades en una de sola. 

Se li multiplica la feina, diu. 
Venia dos dies per setmana i ara vinc quasi cada dia. 

Per què l’augment?
En tots els documents municipals, al final hi ha un afegitó que diu que si no està d’acord en un tema pot consultar la síndica i hi ha molta gent que es fixa en la lletra petita. Per exemple, les persones que han rebut una multa, en venen molts. Una altra tipologia de queixes o de consultes és fruit de la pandèmia, les relacions entre veïns. 

Sí?
Ha augmentat la sensibilitat envers a determinats temes: els sorolls i moltes altres qüestions domèstiques, gent que es fan males passades entre ells. També generen moltes queixes els gossos sense lligar. Jo aquí sols puc fer de mediadora. 

Percep que creix l’incivisme?
Sí, sí, totalment. Hi ha casos com un veí que li llença oli a l’altre a l’entrada perquè rellisqui: això no és gaire normal. O el problema de les terrasses i els sorolls dels bars, i no parlo sols de la plaça del Carme.

El síndic de greuges semblaria un últim recurs. 
L’Administració és complicada i si no n’entens els mecanismes... A sobre en aquests temps s’ha de demanar cita prèvia, hi ha teletreball, tot un protocol que complica arribar on vols. En canvi, a la síndica l’aturen pel carrer. Molta gent em coneix. En realitat la síndica està per ajudar els veïns en els problemes amb l’Ajuntament, però en realitat d’això faig el mínim. 

Venim al confessionari. 
Els rebo directament i és més fàcil venir a Anna Martí que passar tot un tràmit. Un síndic de greuges és com un confessionari del segle XXI. 

Li arriba gent de la comarca. 
Per exemple he tingut alguna família nombrosa per no accedir a les rebaixes a serveis municipals com les de la Seu. 

Ara li han posat reforç. 
Un grup polític va demanar un síndic comarcal, però des de la Sindicatura de Greuges de Catalunya els van dir que no es preveu aquesta figura de moment, i el síndic, Rafael Ribó,  va proposar que ell a través d’un equip se n’encarregaria. La gent segueix venint a mi i [des de l’oficina de Ribó] m’han dit que iniciï jo mateixa els expedients. 

De quines eines disposa?
Poques. Una reunió mensual amb l’alcalde, que hauran de ser dos per com ha augmentat el nombre de queixes. Puc adreçar-me als regidors. I una eina molt important és el Fòrum de Síndics de Catalunya (som 48 ara, jo ara a la junta directiva), on podem accedir a un despatx d’advocats, on accedim a formacions i on trobem suport. Però en ciutats com la nostra n’hi ha pocs, més en grans ciutats. 

Pot mediar però després...
Em poden fer cas o no. De totes maneres he descobert que la figura té certa autoritat moral. 

Li arriben casos sagnants, com la senyora que té la filla detinguda en un camp kurd. 
Aquí, i en d’altres, poca cosa puc fer pel cas, però sí per ella: escoltar-la, aconsellar-la... Acabes tenint una relació estreta. També algun cop hi ha qui no et saluda perquè no li has resolt.

Qui arriba a vostè no és per un sentiment d’indefensió?
Sí. Hi ha gent que sent que no l’escolta ningú. A vegades ve algú perquè l’ajudi a buscar un pis. No és el lloc però arriben aquí perquè tenen problemes,  pel color de la pell, per llogar. No truco a immobiliàries però puc derivar a serveis socials... 

Altres administracions o serveis com l’hospital?
Molt, sobretot amb la pandèmia. A l’hospital hi ha la figura del defensor del pacient i jo faig de pont. He de dir que és un tema molt molt complicat, dels temes que he portat de l’hospital no me n’he sortit en cap.