Quan la Covid no s’acaba

Hi ha qui diu que és un repte de futur, mentre que els malalts que el pateixen no es cansen de repetir que és un repte de present. D’un present amb Covid que per a alguns ja fa un any o sis mesos que dura i no s’acaba. I no al Regne Unit, ni a Espanya ni a França no, sinó a casa nostra. Almenys és així per a les tres persones amb les quals hem pogut contactar i s’han prestat a explicar la seva història conservant, això sí, l’anonimat. Un relat que ni de bon tros cap en la contenció d’aquest espai però que pot donar pistes sobre la magnitud dels reptes mèdics de la postpandèmia. Tres de més d’un miler que podrien estar afectats de Covid persistent al Principat, atenent ara sí, als estudis realitzats en altres països, perquè encara no hem pogut parlar amb la responsable de la unitat que tracta aquests pacients al país. Doncs bé, segons aquests estudis, entre un 10 i un 20% de les persones afectades de Covid, ja sigui de manera assimptomàtica, lleu o greu formen part d’aquest grup de malalts per als quals els símptomes del coronavirus persisteixen després de quatre setmanes d’haver estat diagnosticats de la malaltia. El 80% són dones d’entre 35 i 50 anys.

Una d’elles, la Romina (nom fictici), és el perfil típic de malalt Covid persistent: una dona de 43 anys. Està convençuda que es va contagiar de la malaltia al seu centre de treball, una escola. Va ser a finals de setembre passat i va arribar a estar una setmana ingressada a planta de l’hospital. Després... el cansament extrem, la boira mental, la caiguda de cabells, la desorientació, les taquicàrdies, els blaus pel cos, el fred, la impossibilitat de fer els que feies habitualment. “Falta de control”, seria potser el que definiria millor tota aquesta etapa. Va passar tres mesos de baixa i va tornar a treballar durant quatre mesos, fins que no va poder més i li van donar una altra vegada la baixa fins ara. Què penses? “Que m’estava tornant boja”, perquè en un principi, i encara ara, els metges no sabien res de la malaltia. “Alguns han après amb mi i de mi”. La Romina és molt inquieta i no ha parat d’informar-se, de llegir revistes mèdiques per trobar respostes, per mirar d’entendre un impossible: per què amb 43 anys se sent com si en tingués 70. Ella sap que des del febrer d’aquest any l’OMS va reconèixer la malaltia i va demanar als governs que ho tinguessin en compte. A Espanya han fet una guia mèdica i allà es recullen més de 200 símptomes típics dels Covid persistents. Per fortuna no hi ha ningú que els tingui tots, però una trentena dels que es descriuen, sí.

Des que vam parlar fa un parell de setmanes fins ara es troba millor. Considera que si els malalts s’asseguren la rehabilitació respiratòria, muscular i psicològica (aquesta última se la va buscar pel seu compte des de fa molts mesos), “s’avança i almenys millora la qualitat de vida i veus un raig d’esperança, que es pot estar millor”. El que la fa patir, però, és la baixa. No està per treballar però la CASS no reconeix la malaltia, com li va ratificar la defensora de l’afiliat, i no li vol renovar. “No hi ha diagnòstic ni pronòstic”, insisteix, i es troba a mercè de l’ajuda que li puguin donar el metge referent i la treballadora social.  

La Mònica (també nom fictici) comparteix alguns dels símptomes de la Romina, però ella en comptes de tenir fred, té febrícules, li puja la temperatura de tant en tant. Té 30 anys i sent com si estigués atrapada en un cos de 80 anys. Va agafar la Covid fa sis mesos, va tenir una pneumònia bilateral tot i que no va arribar a estar ingressada a l’hospital, “la van agafar a temps però va tenir febre molt alta”, explica. Quan se suposava que el pitjor havia passat, a l’abril no podia pujar un pis d’escales, perquè es cansava i encara ara li passa. També té taquicàrdies, i com la Mònica, pèrdua de cabell, no pot fer cap esforç perquè s’esgota. “Feia esport tres cops a la setmana, estudiava i treballava, però no em puc concentrar i la capacitat de comprensió està minvada i la memòria de treball també, no recordes res.” En el seu cas, el metge de capçalera la va derivar al pneumòleg, que va ser qui li va parlar de les seqüeles de la Covid i li va dir que “hi havia molta gent com ella”. Ara fa un parell de setmanes va començar les visites amb la neuropsicòloga. I és que aquest, deduïm, és el circuit d’especialistes que hi intervenen, juntament amb el neuròleg, fisioterapeuta i psiquiatre.

Com se sent? Amb “molta frustració i impotència” pel que li passa i per la incomprensió. A voltes, no li surt el nom de les coses, no li venen les paraules, no pot articular un discurs i és incapaç de fer una simple resta. “Fa dos dies ho vaig intentar i no me’n vaig sortir”. I el que més li costa és acceptar la situació, perquè a més “et fan proves i no es demostra”. Una altra de les situacions paradoxals que viuen aquests malalts és que arribin a sentir expressions del tipus “s’ho està inventant” quan han de passar les inspeccions mèdiques per allargar la baixa. “I fa ràbia, molta ràbia”, exclama. De tota manera, quan parles una estona amb la Mònica t’adones que aquella tos que té no és normal i fa cosa perquè s’ofega. “Sembla que tingui al·lèrgia o asma quan no havia patit mai d’això”, diu. 

El Robert (nom fictici) diu que es va contagiar al primer brot de la segona onada que va afectar diversos companys. Tres van estar ingressats, però ell no, tot i que s’ho va passar “súper malament”. Va tenir una infecció al pulmó que és “com si mai no hagués passat del tot”. És autònom i continua treballant, “no em queda més remei”. Ho fa amb una fatiga enorme. Encara ara, de tant en tant, perd l’olfacte. S’ha arribat a trobar al carrer desorientat, perdut, sense saber quant de temps hi ha passat ni d’on venia ni on anava. Descansa el cap de setmana, se’l passa al llit per recuperar-se del cansament cronificat. Li dol, perquè no pot sortir amb la seva filla a jugar. Com l’hi explica? En el seu cas està en la quarantena i és com si li haguessin caigut al damunt 10 o 15 anys més. Segons el seu metge referent hi ha molta gent amb aquestes mateixes seqüeles, que per cert, van i venen. Són com brots que no duren mai el mateix. Aquest és un altre denominador comú de les persones amb Covid persistent. Tot just ara li comencen a fer proves per veure si té alguna afectació al  cervell.

A tots tres els fa patir la inconsciència de la gent. Remarquen que la pandèmia no és una broma. I de fet les dades sanitàries, tot i que amb certa millora, ho evidencien. Així, el Govern va informar ahir que els casos actius per coronavirus van baixar fins a 152, 47 menys que divendres passat. La xifra total de diagnosticats des de l’inici de la pandèmia  és de 14.954 persones, 30 més que el cap de setmana, i es registren un total de 14.673 altes, 77 més que les reportades divendres. A l’hospital Nostra Senyora de Meritxell resten ingressades 4 persones, dues a planta i dues a l’UCI, ambdues amb ventilació mecànica. Pel que fa als vaccins contra la Covid, des de l’inici del pla de vacunació ja s’han administrat 94.106 dosis, 50.335 de les quals són primeres dosis i 43.771, segones. En relació amb això, des que divendres passat el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, va anunciar que els menors entre 12 i 15 anys ja es podien inscriure per vacunar-se, fins ahir al matí ho havien fet  213 joves.