Jo també he escrit a ‘Cavall Fort’

“Qui m’ho havia de dir, quan de petita llegia les aventures d’Ot, el Bruixot, que un dia em publicarien un conte al Cavall Fort?” Amb aquest esportiu entusiasme saluda Ludmilla Lacueva el seu debut a la històrica revista infantil, megaclàssic del gènere que l’any que ve celebra el 60è aniversari –el primer número va sortir el desembre el 1961, i  ja va pel 1.397: si els números no els quadren és perquè Cavall Fort és tan singular que es publica no cada setmana ni cada mes, sinó cada quinze dies. Doncs si agafen el primer número d’octubre s’hi trobaran La dalla, un conte de regust clàssic, a mig camí entre Mix y su cascabel, del mític Ferrándiz, i les llegendes associades a les verges trobades, que sempre es resisteixen a ser traslladades.

Es tracta a més d’un conte amb ADN andosí i protagonitzat per en Pepet de cal Dalla, fill d’una de les cases bones d’Ordino, valgui la redundància, que un dia té la mala pensada de llençar a les escombraries, per andròmina i per inútil, la vella dalla màgica heretada dels padrins i amb què havien assegurat la prosperitat de la família. El cas és que es tracta d’una dalla amb vida pròpia, que es pren de molt mala manera el lleig i que per venjar-se castiga amb una sèrie de tempestes els camps de cal Dalla, i només aquests. El Pepet acaba lligant caps, busca desesperadament la dalla i l’acaba trobant, sort, en mans del petit de cal Pobre, que l’havia rescatat de les escombraries. La recupera de males maneres però les calamitats no cessen i la dalla viatgera desapareix cada nit de cal Dalla per tornar a cal Pobre. I així fins a la intervenció final i providencial dels padrins ordinencs. El final, només faltaria, el trobaran al Cavall Fort.

No és el primer relat, ni tan sols el primer conte infantil que surt de la ploma de Lacueva, que s’ha prodigat en el gènere i que cada desembre entrega puntualment una estupenda nadala de regust màgic i il·lustrada per Sergi Mas. De fet, si una pega se li pot posar a La dalla és que les il·lustracions no siguin de Sergi Mas. Les de Susanna Campillo no estan gens malament, però el cert és que la casa pairal de cal Dalla li ha quedat molt més catalana que no ordinenca. Diu que el conte l’ajuda a superar els naturals entrebancs que surten en la distància llarga de la novel·la, a relaxar-se i a desconnectar per tornar a agafar el patracol amb més forces. I que torna amb el conte als paisatges de la seva infància: “Quan tornàvem cap a Engordany de veure els padrins que vivien a Andorra, tot el que avui és l’Hiper i Illa Carlemany eren prats i tolls. La meva mare aprofitava el trajecte per explicar-nos contes, i intento recuperar aquell regust que em deixaven, que els meus joves lectors sentin el que sentia jo aleshores”.

Amb aquesta incursió a Cavall Fort ha fet com els futbolistes que fitxen pel Madrid (o el Barça)  i juren per Tango la mítica pilota del Mundial del 1982, que compleixen el somni de la seva vida. Només que en el cas de Lacueva: “Vaig descobrir el Cavall Fort a les classes  d’Anna Dolsa i Roser Falcó, que a l’època eren les professores de català a l’escola francesa d’Escaldes. Hi teníem una petita biblioteca i jo esperava amb ànsia l’arribada de cada número, perquè aleshores de revistes en català n’hi havia ben poques, i d’infantils, cap altra. I mira ara!” Amb l’afegit que, per acabar d’arrodonir el toc entre màgic i naïf de tot plegat, la notícia que li publicaven La dalla li va arribar a finals de desembre: “Va ser el millor regal de Nadal, i després de tot el que t’he dit podràs entendre que per a mi és un honor majúscul”.

En fi, que si resulta que Lacueva escriu contes per descansar de la novel·la, això vol dir que en té una entre cella i cella. Doncs sí. I no una, sinó dues. La primera ja la té llesta, i ves per on, és una novel·la destinada a públic juvenil que espera la seva oportunitat. Veurem. L’altra ha de ser la tercera entrega dels casos de Llop, Cerni Llop, i l’exbatlle Masoliver. Paciència, perquè la cosa tot just acaba de començar, i el cert és que Scrap mortal encara li ha de donar unes quantes alegries. L’emergència sanitària li va fer una pèssima jugada, perquè estava a punt, a punt de sortir, “però quan finalment va arribar a les llibreries, just per Sant Jordi, s’havien acumulat les reserves i ha funcionat molt bé.” Tant, que va pel camí de superar Mort sota zero, el fulgurant debut de Llop i companyia.  Això que ha renunciat no ja a la reglamentària presentació, sinó també a la promoció. Per això ja no va participar en la Fira del Llibre del Pirineu ni té previst assistir a cap altre sarau literari: “En la situació actual, cal ser prudents i no temptar la sort. Ja tindrem temps, i el boca-orella de les xarxes és de moment un bon succedani”.
Mentrestant, però, Lacueva ja pot fardar d’haver compartit revista amb Massagran, els Castors, Jep, Fidel i naturalment Ot. Difícilment ho superarà.