“Tornaré a ser la d’abans?”

Era l’agost del 2021 quan vam conèixer el testimoni de la Mònica (ens demana utilitzar un nom fictici per mantenir-se en l’anonimat). Feia sis mesos que havia passat el virus i amb una sola frase exemplificava perfectament la seva situació: als seus 30 anys se sentia atrapada en un cos de 80. Cansament, taquicàrdies, pèrdua del cabell, incapacitat de concentrar-se, dificultats de comprensió i una tos persistent que dificultava converses llargues. Dos anys després de la infecció, que en el seu cas li va comportar una pneumònia bilateral, ha millorat, “però no estic recuperada del tot”.

Encara pateix algunes taquicàrdies, sobretot quan es posa nerviosa, manté problemes de comprensió lectora, oral o de redacció, no pot passar dels 30 minuts fent exercici intens, si manté una conversa amb un grup de persones es pot arribar a marejar, el mateix que si es troba al supermercat o en llocs amb molt bullici. “Massa estímuls cognitius”, explica. Tampoc poc conduir sola i les èpoques de massa estrès a la feina, li repercuteixen totalment en negatiu, amb èpoques de forts mals de cap. “M’ha quedat fatiga crònica, falta d’atenció, falta de concentració i soc molt més sensible als problemes respiratoris”. Fa tres anys que no posa els peus al cinema, tot i unes ganes boges de tornar-hi, però s’ha hagut de mentalitzar que potser seria pitjor el remei que la malaltia. De moment, amb la seva parella, “hem aconseguit veure capítols de sèries i al final comentar el que ha passat per veure si me n’he assabentat o no”.

En definitiva, “m’ha canviat completament el nivell de vida”, relata, si bé, mirat amb perspectiva és capaç de parlar de “petites coses”. “Abans em queien els cabells. Ara això ha parat, però se’m trenquen les ungles, és una petita cosa”, exemplifica. “Són coses en què intentes no pensar, perquè veus que vaig arribar a estar com algú de 80 o 90 anys i en tinc 30”, detalla. I és que de ser una persona molt activa, que treballava i estudiava i que feia molt esport, “vaig haver de tornar a començar a saber què era caminar” i gairebé parlar, ja que en determinats moments tot i saber què volia dir, no li sortien les paraules. “I a vegades fas passos enrere, i és bastant dur. A més, a les proves mèdiques no es reflecteix”, lamenta.
 

Feina
La Mònica, aconsellada pels metges (neuròleg, neuropsicòleg i psicòleg) havia de fer un retorn progressiu a la feina. “En situacions quotidianes puc perdre la memòria i per tant has de ser molt endreçat, fer tasques petites, curtes i amb descans”, comenta. Però “Andorra no és, generalment, un lloc afable quan tornes d’una baixa”, i es va trobar que si no tornava al 100%, “em van dir que no calia que tornés”. I és clar, “vaig fer el que no havia de fer”. Encara ara, en moments de sobreesforç o de molt estrès, potser no ho pot resistir i he d’agafar la baixa. En aquest sentit deplora “la pèrdua d’humanitat tant en l’ambient laboral com arreu. La incomprensió és molt dura. Si tu no saps què et passa, com pots fer entendre-ho als altres?” I és clar, veure que no pots fer el que feies, fa que es pregunti “si tornaré a ser la d’abans o no”.

Resignada a no saber com evolucionaran els símptomes, o si mai arribaran a desaparèixer del tot, no perd la força de voluntat per intentar estar una mica millor cada dia. Amb tot, assenyala les dificultats que suposa que especialistes com els neuròlegs o neuropsicòlegs estiguin saturats. “No et fan un seguiment cada 15 dies, et donen hora cada 3 mesos o quan poden. O tens força de voluntat i ho fas tu o si tens la possibilitat, et busques la vida fora”.
 

Recursos
Per tot plegat considera que hi hauria d’haver més esforços per disposar de més recursos, “tot i que els professionals els posen, però tenim unes estructures bastant deficitàries en sanitat i ells estan molt cansats des de la pandèmia”.
De la mateixa manera, creu que el reconeixement cap als malalts de Covid persistent “ha sigut molt banal”. “Hi ha qui es cura, qui es mor i els que quedem parcialment afectats. I som aquests últims els que tenim la incertesa i ens hem d’espavilar”. La Mònica també considera que caldria un reconeixement mèdic que permetés algun tipus de baixa o de suport per fer front a les despeses mèdiques derivades. “No volem estar a casa, però no podem treballar. Volem ser actius, tirar endavant, però cal que se’ns reconegui. S’ha de ser conscient que això existeix, ningú s’ho inventa”, conclou.