‘Good Bye, Mr. Benet’

El Centre Andorrà de Llengües va tancar el 30 de juny, després de 47 anys al peu de la pissarra. Va ser la segona acadèmia del país.

“Quan vaig començar, tots els meus alumnes eren més grans que jo. Aquests últims anys era al revés”. Ho diu sense amargor però amb un punt de tristesa, perquè quan el 30 de juny va impartir les dues últimes classes de la setmana i del curs, eren també les dues últimes de Claude Benet com a teacher. Una llarguíssima trajectòria que va arrencar exactament el 5 de juliol del 1976, fa 47 anys, en un pis del número 83 de l’avinguda Carlemany d’Escaldes i que va acabar, ho dèiem fa un moment, deu dies enrere al carrer del Fener de la capital, on el Centre Andorrà de Llengües ha tingut la seu des del 2000. “Em sap greu, no puc dir que no, perquè és tota la meva vida laboral i l’acadèmia ha sigut la meva segona llar. Hi he passat moltes, moltíssimes hores, i a banda de fer classe puc dir amb tota la humilitat, però també amb orgull, que ha exercit un cert paper dinamitzador: aquí s’han fundat des de la PIME al moviment ad.hoc, passant per l’associació Bicisi, i va ser a l’acadèmia que es va gestar la manifestació del novembre del 2002 contra el forn incinerador”, recorda. També va ser aquí on va mantenir moltes de les entrevistes amb personatges com Quimet Baldrich, Lluís Solà i Eduard Molné, protagonistes de Guies, fugitius i espies, la bíblia dels nostres passadors.

Calcula que al llarg d’aquest mig segle hi han desfilat prop de 4.500 alumnes i una setantena llarga de professors. Entre els primers, polítics com Toni Martí, Mònica Bonell, Guillem Casal i l’actual cap de Govern, Xavier Espot. Entre els segons, recorda amb especial emoció el polígraf Manuel Anglada, que va ser un dels ideòlegs de l’Escola Andorrana i a qui a l’hora de la veritat van deixar de costat: “Li vaig oferir de fer classe de català, i ell, encantat. Una vegada a la setmana venia a veure’l a l’acadèmia Esteve Albert, perquè li corregís els poemes, i com que tots dos ja eren grans i estaven mig sords, parlaven a crits. Però era un privilegi tenir-los tots dos aquí”. 

Benet havia estudiat Filologia Anglesa a Perpinyà i Montpeller. Quan es va llicenciar va tornar a casa, va demanar feina a l’escola, li van donar carbasses i tot això que hi va guanyar, perquè es va posar pel seu compte. A l’època només hi havia una altra acadèmia, Interllengua, que Jordi Gigó dirigia també a Escaldes. Inicialment ensenyava anglès, que aleshores molt rarament s’impartia a l’escola, i ben aviat va incorporar el francès, el català, el castellà i l’alemany. Sempre, diu, amb professors titulats, “vaig aplicar aquest criteri des del primer dia”. No va ser tan taxatiu amb els nadius, perquè ser nadiu, sosté, no et converteix en professor, i no ser-ho et pot donar pistes del que li costa més a l’alumne. Però si una cosa té clara després de mig segle és que no hi ha cap llengua fàcil: “Si sentia algú que deia que dominava un idioma, l’Anglada s’enfurismava. Amb raó, en la meva opinió. Qui pensi que en dos mesos pot aprendre una llengua s’equivoca.” No hi ha trucs ni mètodes màgics. El secret, conclou, es diu constància, humilitat i sentit de l’humor, per part de l’alumne, i certa psicologia, per la del professor, que acostuma a donar els anys, “i això vol dir que com més en saps és quan has de plegar”.

El pitjor d’aquesta aventura absolutament vocacional –ningú no aguanta 47 anys al capdavant d’un negoci com aquest si no és per pura vocació– ha sigut, diu, l’intrusisme i certa incomprensió de l’Administració dels problemes amb què han de lidiar les petites empreses i els autònoms. “Però no és ara l’hora dels retrets”. Sí la dels adeus, i la d’una notícia sensacional: existeix un accent pròpiament andorrà. No només quan parlem català, sinó també l’anglès, el francès i qualsevol altre idioma. Fins i tot si has estudiat al Lycée, “tot i que segons sembla, el meu accent anglès és prou genuí”. Home, és clar, perquè el va mamar al CALL.
Com diria James Hilton, goodbye Mr. Benet.