dj., 23/06/2022
Gràcies, Ramon
El febrer del 1997, fa vint-i-cinc anys, publicava aquest text en un diari del país, sota el títol “Mossèn Ramon de Canillo”:
El febrer del 1997, fa vint-i-cinc anys, publicava aquest text en un diari del país, sota el títol “Mossèn Ramon de Canillo”:
Els dos darrers anys s’havia difuminat entre la suspensió per la Covid del 2020 i la limitació de fer-ho en streaming del 2021, també a causa de la pandèmia, però aquest any ha tornat aquests dies a la localitat suïssa de Davos, amb tota la pompa mediàtica acostumada. Em refereixo a...
Un diumenge d’aquest mes de març, a l’avinguda Meritxell, un home va desenfundar la guitarra i la va començar a tocar mentre cantava una cançó en anglès per a tothom que el volgués escoltar.
Ja ho deia Bob Dylan fa més de mig segle: els temps estan canviant. I ho deia també Chaplin, ni més ni menys que el 1936, en la memorable pel·lícula Temps moderns, en què satiritzava la maquinització, la producció en sèrie i el treballador robot. Des de llavors, els temps no han parat de canviar i la revolució industrial ha estat seguida per la revolució digital, i el treballador robot per l’home robot.
“Cada vegada que sento pronunciar la paraula cultura, desenfundo el meu revòlver”, va escriure Theodor Adorno al·ludint a l’ús matusser que sovint fan d’aquest mot aquells que sovint l’utilitzen per daurar la píndola de la pròpia indigència cultural. Una cosa semblant podria dir el filòsof alemany amb referència als “valors”, no quan aquests són posseïts i exercits per una persona o una comunitat, sinó quan són evocats per algú a tall de quinta essència purificadora.
