dc., 21/12/2022
El dia que vaig ser població de risc
Un dia qualsevol, posem que abans-d’ahir. Et lleves amb la mica de mala lluna reglamentària d’un dilluns d’aquests que no acaba de passar mai.
Un dia qualsevol, posem que abans-d’ahir. Et lleves amb la mica de mala lluna reglamentària d’un dilluns d’aquests que no acaba de passar mai.
Devia ser cap al 1978. Era un divendres i el meu pare ens va venir a buscar al col·legi en cotxe.
És probable que la notícia els hagi passat desapercebuda perquè va passar a Getafe, que tots sabem que és com dir que va passar a Mart.
Devia tenir uns 25 anys, havia acabat la carrera en una universitat francesa i el seu objectiu era aconseguir plaça de professor. Per algun motiu que no recordo no se’n va acabar de sortir.
Els arquitectes són un gremi a part. No sé si tant com els informàtics, però hi rumiaré. Sempre m’han desconcertat.
És molt probable que no hagin sentit a parlar mai dels premis El Temps de les Arts.
