La consagració de la primavera

L’orquestra ja ha afinat, mentre esperen, amb discreció, els músics van comentant la jugada. El trompa dos li comenta al seu company i mestre que no sap si li aguantarà el llavi perquè ja porta molts concerts a sobre. La viola del tercer faristol somriu coqueta al clarinetista de qui està secretament enamorada. Tothom està una mica nerviós, però no massa perquè aquest repertori ja l’han tocat moltes vegades. Només hi ha una persona en tota l’orquestra que hi és, però com si no hi fos, callada, concentrada a remullar-se els llavis i les canyes de manera malaltissa, escalfant el seu instrument. Entra la directora, els músics s’aixequen, aplaudiments del públic, ella saluda amb elegància, es donen la mà amb el concertino, els músics s’asseuen, es fa el silenci. La directora avui no donarà l’entrada, sols mirarà a la persona callada i li donarà permís per començar. El primer fagot confiat, però íntimament aterrit, entonarà sol una melodia atàvica que prové de més enllà del temps conscient. Una melodia escrita per al registre agut del fagot, un registre incòmode i fràgil. Unes notes que sembla que es trenquin després d’haver-les sentides. Si les hagués escrit per al corn anglès o l’oboè haurien sonat massa fermes, massa fàcils i hauria perdut tota capacitat de descriure l’albada del món així com ho fa el gran Igor Stravinsky.

Adoro aquesta obra, no pel que va representar per a l’evolució del llenguatge compositiu, tampoc per la quantitat de recursos orquestrals que ens ha ensenyat als compositors, ni tan sols perquè el dia de la seva estrena hi hagués detractors armats disposats a assassinar aquell petit heretge rus. M’agrada tant aquesta obra perquè em representa.

Cada any a les acaballes de març, amb les primeres calorades del migdia, noto com em pesen les cames i sona dins el meu cap aquell fagot... do, si, do, si, sol, mi, si, la... llavors sé que la primavera ha arribat. La natura necessitarà tota l’energia possible per espletar i l’agafarà de la meva reserva vital (com si me’n sobrés). Condemnat com la joveneta del ballet a ballar fins a la mort perquè al món torni el bon temps, les collites, les terrassetes, els festivals i tota la parafernàlia associada a aquesta època infame que tanta gent adora. La primavera em passa per sobre com els acords arc avall de la dansa dels adolescents, aquell ritme accentuat que converteix l’orquestra en uns tambors prehistòrics i martiritzen l’elegida i m’atropellen com un John Deere, com un d’aquells que surten a les pel·lícules americanes segant blat a Arkansas. No m’agrada la primavera i em costa molt veure la felicitat als rostres de la gent. Com un Ebenezer Scrooge fora-d’hores, la manca d’energia em torna orc i malsofrit.

Li’n diuen astènia primaveral. A internet culpen no-sé-què dels ritmes circadiaris, del cortisol, de les hormones. També diuen que influeix la pujada de les temperatures i el canvi d’hora. A una pàgina d’assegurances mèdiques en llegeixo els símptomes: cansament i somnolència durant el dia, falta d’energia. Alteracions del somni, especialment dificultat per a conciliar-lo. Irritabilitat i ansietat. Pèrdua de la gana. Disminució de la libido. Problemes de concentració i falta de motivació. És increïble com coincideixen quasi tots els símptomes. Però, si soc sincer, no m’agrada gens explicar la meva situació amb una pseudomalaltia. M’estimo molt més pensar que, com la verge de Stravinsky, em sacrifico per consagrar la primavera.