El cas de les juntes lleugerament refoses

La publicació en 475 pàgines de la quasi totalitat de la documentació existent sobre l’obra del campanar de Sant Vicenç d’Enclar, fins ara reservada, permet als lectors captar tota la complexitat de la feina feta i, al mateix temps, que el difícil bé, però el fàcil, respectar el que deia el Projecte sobre les juntes entre les pedres, s’ha fet de la pitjor manera possible. Són 461 pàgines que es dediquen a explicar la part bona. I les que van de la 397 a la 410 ho fan sobre això de “la pitjor manera possible”, narrant el que va succeir al si de la Comissió d’experts entre el 2 de setembre del 2022 i el 4 d’octubre següent, en què qui subscriu aquestes línies va ser protagonista dels fets i autor de diversos dels documents presentats. El quasi del principi és perquè no hi són tots els papers que qui subscriu va enviar. 

Sobre les pàgines 397-410
La primera consideració és que, si s’aplica com criteri d’ordenació les dates de la publicació dels diferents documents, aquestes pàgines estan en un perfecte desordre absolut. Resumint, es pot dir que les tres primeres pàgines, 397, 398 i 399, haurien de ser les últimes, s’hauria d’haver començat  per les  pàgines 404 i la 405, seguir per la 406 i la 407, a continuació la 400, la 401, la 402 i la 403, per continuar amb la 408, després per la 409 i la 410 i finalitzar, com ja s’ha dit, per la 397, la 398 i la 399. Com es pot veure l’error més greu és que les que estan en primer lloc, haurien d’estar a l’últim i la raó és molt senzilla.

El contingut d’aquestes tres pàgines, la 397, la 398 i la 399, és l’Acta de la reunió de la Comissió d’experts del 2 de setembre de 2022. Òbviament, si només mirem en el document, segons aquesta data sembla que ha de ser el primer però, com és ben sabut, o ho hauria de saber el que va ordenar totes aquestes pàgines, l’acta d’una reunió es publica passats uns dies de la reunió amb la intenció de comprovar si tots els participants estan d’acord amb el contingut i, en el cas que no ho estiguin, presentin les esmenes oportunes. En aquest cas, des del 13 de setembre es van poder presentar esmenes successives fins que el document va quedar aprovat per quasi tots els participants el  4 d’octubre del 2022, excepte per qui signa el present text. 

Això porta també a què, si es mantenen els documents que fan referència a les esmenes que va presentar qui subscriu, les pàgines 400, 401, 402 i 403, s’hauria de situar abans la primera versió de l’Acta, la del 13 de setembre i, en tot cas, s’hauria de fer després del document que apareix a les pàgines 406 i 407, que és el que justificava aquelles esmenes.

Sembla prou clar que, si no es fan aquests canvis, la lectura de totes aquestes pàgines  és profundament confusa i inútil perquè ningú no les entendrà, encara que, podria ser, que ha estat aquesta la raó del desordre. 

Sobre la justificació del canvi de projecte respecte a les juntes entre pedres
De les 475 pàgines, les úniques que fan esment les raons del canvi del projecte,  són, per una banda, la 409 i la 410, amb la resposta als escrits formulats per la comissió d’experts del 27 de setembre; de l’altra, la 397, la 398 i la 399, amb la definitiva versió del 4 d’octubre de l’Acta de la reunió del 2 de setembre, que es pot llegir per tothom per primer cop. 

En el primer document,  Resposta als escrits, que ja es va fer públic el 5 de gener al Bondia, es diu: “I tot i que voluntàriament no deixa les juntes tan refoses com en el moment previ a l’ensulsida, permet assolir una riquesa de textura suficient, alhora que garanteix l’estabilitat i durabilitat a llarg termini de la construcció”.

Qui subscriu aquest article el va desmantellar tot al Bondia de 8 de gener, però per facilitar la feina al lector es pot reproduir el més important:

Com a expert, no sé ben bé què vol dir, això que li permet assolir una textura suficient. Que potser no en tenia i se li havia d’afegir més? En tot cas, el canvi és degut a una raó exclusivament estètica que ningú no ha justificat.  

Com a professor i catedràtic durant 33 anys afirmo que una reducció d’un centímetre en un mur de 80 no en redueix el més mínim l’estabilitat, etc.

Al segon document, l’Acta final, que per primera vegada es pot llegir, hi trobem falsedats, un bon estirabot i cap argument propi de l’àmbit de la conservació de monuments.

Comencem pel tercer apartat, Acabament de les juntes del campanar. Acabat exterior, que diu: “Pel que fa a les juntes, seguint amb el que hi havia descrit al projecte (rejuntat lleugerament refós, com el que presentava el campanar en el seu estat previ a l’ensulsida)”. Això é òbviament, fals.

Continua explicant el tractament, del qual cal destacar: “Unes setmanes més tard, la junta es desgasta amb la Kärsher per eliminar la lletada de la calç i deixar aparent la textura de l’àrid del sauló.” Per fi queda a la vista la textura! I finalitza així: “[la Kärsher] deixa les juntes lleugerament refoses respecte el pla general de les cares exteriors de les pedres i s’ajusta a l’esperit dels principis bàsics del projecte.”

Més falsedats i cap justificació del canvi. 

Anem ara a l’apartat anterior en què trobem l’estirabot anunciat. Al segon apartat, Restitució dels revestiments, en el segon paràgraf indica: “El fet de refer l’arrebossat permet ajudar a recuperar la imatge que la gent tenia del campanar i a més dona més heterogeneïtat al conjunt, fet que considera que permet no haver de crear més textura en el refós de les juntes que la que s’assoleix amb la Kärcher i d’aquesta manera es redueix l’impacte visual de la intervenció en l’apreciació general del campanar.”

Com que suposo que ningú l’ha entès –tampoc jo el primer dia que la vaig llegir– anem a pams. Quan diu “el fet de refer l’arrebossat permet ajudar a recuperar la imatge que la gent tenia del campanar”, sembla que tots podem estar d’acord.

Quan hi afegeix “i a més dona més heterogeneïtat al conjunt” sembla que vol dir és que si no es fes l’arrebossat la torre hauria quedat massa homogènia, massa llisa, “fet que considera que permet no haver de crear més textura en el refós de les juntes que la que s’assoleix amb la Kärcher”. És a dir, que si no s’hagués fet l’arrebossat s’hauria d’haver fet “més textura” a les juntes, “i d’aquesta manera es redueix l’impacte visual de la intervenció en l’apreciació general del campanar.”

En definitiva ve a dir que la textura de les juntes sí que té un impacte visual en l’apreciació general del campanar, encara que hauria de ser més fort si no s’hagués fet l’arrebossat.

Conclusió
Enlloc de les 475 pàgines hi trobem cap justificació del canvi que no siguin la 409 i la 410, que fan referència a l’argument d’assolir una riquesa de textura suficient, que al final ni queda recollit a l’Acta final de la Comissió (pàgines 397, 398 i 399) però on sí queda la frase –tan absurda com fora de llo, qui subscriu va proposar eliminar-la, sense èxit– que ve a dir que, gràcies a l’arrebossat, no cal crear més textura i així tampoc augmenta l’impacte visual. 

En definitiva, només simples arguments de l’art escultòric i cap criteri arquitectònic propi de la conservació de monuments.