Paciència amb mi i els altres

Dia intens el d’ahir. Al matí, Congrés de turisme al Centre de Congressos de la capital; i a la tarda, visita al centre de dia d’Escaldes. Entremig, anar amunt i avall, cansament físic –serà que l’edat em passa factura?– i connectar per desconnectar i desconnectar per connectar amb realitats tan diferents... A pocs quilòmetres una de l’altra. Tot i que mira, hi va haver un punt comú perquè també les padrines i els padrins, elles guanyaven per majoria, jugaven a encertar preguntes com ara capitals de països, menjars típics i grandàries de rius i deserts de la mà d’infermers en una sala ben lluminosa i amb una decoració complementària feta de núvols, avions i maletes de viatge. Ara, ara, noteu la connexió. Viatges i turisme. Us ajudo per si de cas. 

Molt bon ambient el de Paraires, fins i tot pel senyor que des de la distància i fent tota l’estona bicicleta estàtica es mirava de reüll com jugaven els seus companys d’estada i de reüll els nouvinguts que ahir durant cosa d’una horeta vam envair el seu espai. 

Entre els pocs companys que hi érem per unanimitat i sense que ningú ens ho preguntés vam decidir que cal molta paciència per dedicar-se a tenir cura d’aquesta gent gran. Hi ha qui preferia haver de cuidar criatures... Estic d’acord amb la paciència i així com qui no vol la cosa vaig recordar els meus temps joves convivint durant força temps entre padrines i nadons. Una de les millors experiències formatives que he tingut: la vida que comença i la vida que se’n va. Com un viatge, amb un principi i un final. Entremig, anar amunt i avall, cansament, èxits i fracassos, caure i aixecar-se. I també molta paciència  amb mi mateixa i els altres.