Estem molt gratament sorpresos per la contenció estadística de la irreductible secció andosina de l’ANC: es veu que a la performance de l’altre dia a la Rotonda en suport dels colpistes catalans hi van desfilar entre un i dos centenars de persones, segons el mitjà. Una desviació del 100% no és poca cosa, la veritat, però acostumats a les xifres estupefaents que exhibeixen quan juguen a casa, no hauria estranyat a ningú que hi afegissin un, dos o, vinga, tres zeros.

Per fi s’acaba la legislatura amb més disbarats de la història moderna i el parlament convertit en espectacle soporífer.

No tots els herois porten capa. N’hi ha que per no portar, ni tan sols no porten res semblant als vestidets ajustats com el de Superman, Spiderman, Batman o Catwoman. Marcar múscul no és la prioritat de cap d’ells ni d’elles. Tampoc s’enfronten a cap brètol, ni ho volen fer. Això sí, ells i elles a la seva manera salven vides i milloren i faciliten la de moltes persones més. Ho fan en secret i sense –utilitzaré una paraula de moda– postureig.

Cada quatre anys a les portes d’eleccions i amb allò del porta a porta, em sento com la Claire Randall a Outlander. Ho veig una cosa tan anacrònica... per no posar altres qualificatius que poden ofendre els representants polítics.

He rellegit una entrevista que El País dedicava fa uns mesos al gran Noam Chomsky i en la qual el filòsof (entre tants altres títols) raonava sobre la confiança que els ciutadans dels països més desenvolupats atribuïm als fets.

Segons Chomsky, estem tan envoltats de superficialitat, informacions tendencioses, discursos buits de contingut i notícies falses, que hem perdut la confiança en el que llegim i en el que ens diuen. I més encara si la informació prové de l’Estat.