Veig el galliner groguista esveradíssim perquè Joan Margarit ha comès el pecat nefand de recollir el premi Cervantes de mans del Borbó –li diuen així, amb ganyota de fàstic inclosa. I no només això, sinó que va tenir el mal gust, un gust indecent de colon unionista, de fer-li una reverència al monarca. Naturalment, aquesta colla de dropos ho ignora tot en matèria protocol·lària, com ho ignora tot sobre la trajectòria ideològica i no diguem ja poètica de Margarit. Però és igual, la qüestió és atiar les flames del victimisme.

“La parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte”. Sublim, aquesta cèlebre escena d’Una nit a l’òpera. Però anem un parell de minuts enrere, perquè té més xixa: “¿Oyó usted?”, pregunta Groucho. “No, aún no he oído nada. ¿Ha dicho algo?”, respon Chico. “Nada que valga la pena oírse”.

Quant val la paraula dels polítics? Ens diuen mai la veritat o ja s’han acostumat a una dinàmica de mentides que es pensen que la gent no veu? Divendres la Generalitat fa una roda de premsa i anuncia que Andorra i l’Alt Urgell queden assimilats i que per tant, aquí dalt tindríem la mateixa mobilitat que els veïns urgellencs. I que a més, per alegria de tot el país, podrien venir turistes de tot Catalunya. Aquella mateixa tarda se li pregunta específicament per aquesta qüestió al conseller de Territori, Damià Calvet, i confirma aquesta mobilitat.

Segur que quan érem petites no ho veiem tan clar. De fet, ja sabem que per contemplar el bosc cal allunyar-se dels arbres i potser, ara que hem crescut i ens ho mirem de fora, podem gaudir de l’ordre desordenat de petits infants saltironant. És el moviment orgànic dels patis de les escoles. Aquell que mai s’atura, que es belluga com les figures d’un calidoscopi, que es precipita com un remolí d’aigua. I tot això a la vegada però sense col·lidir. Mail col·lapsa.

Anem enfilant els últims dies d’aquest any 2020 que tots tenim moltes ganes de deixar enrere. Més que mai les festes de Nadal ens serviran per apreciar els bons moments que puguem passar amb els nostres éssers estimats i gaudir d’aquests bocins de felicitat que ja hem vist que amb aquesta pandèmia poden ser efímers.

Recordo amb nostàlgia l’alegria de rebre les postals nadalenques que m’enviaven familiars i amics que tenien un lloc especial a la llibreria del menjador.