Acaba de fer quatre anys que ens van tancar a casa. Els boomers sempre ens havíem sentit a dir que la nostra vida havia estat fàcil. Com a mínim els que vivim a la còmoda i paternalista Europa. Que no havíem afrontat cap situació dura de veritat, ni guerres, ni catàstrofes, ni pestes. Teníem més facilitats per estudiar si es volia, relativa comoditat per trobar feina després, salaris mig decents i la possibilitat de marxar de casa dels pares a una edat lògica.
Va arribar la pandèmia i no estàvem preparats, ni individualment ni com a societat.

Dia intens el d’ahir. Al matí, Congrés de turisme al Centre de Congressos de la capital; i a la tarda, visita al centre de dia d’Escaldes. Entremig, anar amunt i avall, cansament físic –serà que l’edat em passa factura?– i connectar per desconnectar i desconnectar per connectar amb realitats tan diferents... A pocs quilòmetres una de l’altra.

Autocitar-se és quasi tan lleig com pegar un pare, ho sé, però què volen que els digui, de vegades tinc premonicions, les expresso generosament en aquest raconet de diari i al cap de cert temps ve la realitat a donar-me la raó. I a superar-me. Ve tot això a compte perquè setmanes enrere glossava l’estupenda idea de la meva amiga Maria de reivindicar el terme consolessa, ara que quatre de les set parròquies tenen una dona al capdavant. Com no se’ns havia ocorregut abans!?

Avui 19 de març celebrem el dia de Sant Josep, i també el Dia del pare. Sant Josep va ser el pare putatiu (tingut per pare tot i no ser-ho) de Jesús. Segons la tradició, Sant Josep era descendent del mític rei David i feia de fuster, motiu pel qual els fusters el tenen per patró i fan festa. Era i és un nom ben comú, perquè tal com diu la dita: De Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases! El 1870 el papa Pius IX el proclamà patró de l’Església universal. També és el patró de les famílies.