Confesso que fins no fa gaire ignorava per complet l’existència de les Huvudroll, les –sembla ser– celebèrrimes mandonguilles d’Ikea, que són notícia després que l’empresa n’hagi desvelat la recepta. Fa molt que el meu interès per la cultura nòrdica té més a veure amb la mitologia, sobretot a partir de la lectura dels còmics Marvel de Thor.

Es tracta d’un tràmit quasi rutinari. Bancari, però rutinari. La cosa es complica des del moment que em demanen els punts de la CASS. Ai, l’extracte, quina gran aportació andosina a la història de la burocràcia universal! No acabo d’entendre, en fi, per què el banc, que coneix els secrets dels meus comptes millor que jo mateix, necessita un paperot que li confirmi el que podria saber accedint amb un sol clic al meu heroic historial. Però volen el paperot i vaja, el tràmit l’he sol·licitat jo.

Torna el soroll. Tornen els cops de timbal, els xiulets, els insults de tota mena –no es pot negar l’evidència– les protestes i l’admiració o la desesperació. Torna allò que és necessari per alimentar aquest circ que tanta gent segueix: torna el públic. Amb mascaretes, amb distància, amb protocols, amb controls i amb molta cautela, ja que el virus continua amb nosaltres. Això sí, el millor fitxatge, sense cap mena de dubte, és el retorn de l’ànima d’un pavelló o d’un estadi. Ja tocava.

Avui he tornat a fer petar la xerrada amb una de les noies que té Covid persistent i amb qui de tant en tant ens comuniquem. Ella em fa cinc cèntims de com es troba, els seus progressos, els seus neguits, les seves lluites, els seus cansaments, les seves petites millores, si li donen les baixes laborals o no, i jo li explico els meus no-progressos per saber amb qui dimonis s’ha de parlar perquè t’expliquin quina és l’atenció que es dona a aquests malalts que després de molt de temps continuen tenint seqüeles de la Covid.

Qui signa aquestes línies va aterrar al país el 2007. Eren els temps del pentaministre, del megaministre, del megaloministre si volen. Jutgin com vulguin, que per a gustos, més que pintar-se colors, s’instal·len urnes, però Minoves tenia una idea de la cultura. La seva però una. Definida i concreta. El va succeir, ja saben, Susanna Vela en el bienni socialdemòcrata. Amb una altra idea de la cultura, en molts aspectes totalment oposada. Però també una, amb línies perfilades. Repeteixo: per a gustos, urnes. Però i a partir d’aquí? La cosa es fa difusa.

Des que soc al país, i ara ja en fa uns quants anys, no hi ha 8 de setembre que no senti algú queixar-se per l’ús de la paraula “diada” en les felicitacions que circulen per múltiples canals. El cert és que el Dia de Meritxell és molt a prop de la Diada de l’Onze de Setembre, o simplement la Diada, així amb majúscules. Tan a prop que utilitzar la paraula genèrica, amb minúscules, sembla una importació de la veïna Catalunya amb qui, com amb tots els veïns, Andorra hi manté una relació ambivalent.