Farà un any que en aquest mateix espai, el Jordi Ribes publicava un article anomenat Segones oportunitats i penso que és moment de tornar-ne a parlar. Dissortadament vivim en una societat plena d’estigmes. Però sens dubte l’àmbit penitenciari és el que més en genera, conjuntament amb el món de les drogues.

Hi ha conferències que t’aporten poca informació en quant a la que ja tenies, però segons el format, en com t’ho diuen i amb un discurs atractiu, et sumen. I avui en dia qualsevol cosa que suma és positiva. La del passat dijous de Javier Velilla, soci fundador de Comuniza, dins del marc de les cinquenes Jornades d’empresa d’Andorra Telecom va ser un exemple. Velilla posava en relleu la importància de les marques i com aquestes han de donar solucions davant de la sobrecàrrega que tenim en la presa de decisions.

Una altra vegada algú de fora ha hagut de venir a casa nostra a dir-nos-ho. Que no ens hauríem d’adormir davant de la constant evolució d’un món globalitzat és una cosa que ja hauríem de tenir tots interioritzada, sobretot els polítics, als quals es demana cada vegada més visió d’Estat per avançar-se als problemes. No obstant això, sembla que estem condemnats com a país a rebre des de l’exterior cops d’atenció sobre el que hem de fer perquè no ens sortim dels estàndards acceptats internacionalment.

Escoltava fa uns dies una entrevista al filòsof Luis Castellanos en què explicava, de nou, el profund impacte que el llenguatge té sobre les persones i de com cada una de les paraules que emprem desencadenen reaccions emocionals tant en qui les escolta com també en qui les està pronunciant. Aquesta entrevista em va portar a pensar en una frase de Daniel Kahneman.