Sense arribar encara al nivell execrable dels Estats Units, on seguint les tesis del president Trump el governador de Texas ha arribat a demanar als padrins que se sacrifiquin pel bé de l’economia del país i que pensin que així en podran gaudir els seus fills i nets, el govern espanyol segueix entestat a situar l’economia per damunt de la salut.

I és que mentre tots els científics i experts, encara que amb discrepàncies quant al temps, coincideixen a assenyalar que el confinament i el tall de la màxima interacció social possible és la millor ma

Ens hem acostumat –a correcuita– a viure entre la inquietud, la sorpresa i la perplexitat. A la nit, en tornar cap a casa, el silenci al carrer és mineral. Probablement fa un mes també ho era, però no ens hi fixàvem. Ara sí. De sobte, passes pel costat d’una marquesina i el clec-clec dels anuncis quan canvien, abans inaudible, ara et fa conscient de la soledat i del silenci ambiental. Ahir mateix, en aquella alta hora, a Coprínceps, una mare i dos nens, dos!, corrien cap a casa sense mirar enrere. Feia quinze dies que no veia tants nens junts.

Quan la crisi sanitària acabi és pràcticament segur que en començarà una altra d’econòmica generalitzada. La necessària frenada de l’activitat per contenir el virus tindrà conseqüències en la facturació, la contractació, el consum... Veurem si les mesures decretades aquí i a fora seran efectives per parar el cop i si la recessió dura poc o ens trobem en una situació com la del 2008.

És la novena nit de confinament i, mentre sopem, encadenem els informatius d’aquí i d’allà. Diem que estem sobresaturats amb el coronavirus, però sembla que mai no en tinguem prou: notícies, compareixences, xarxes socials, memes –quanta raó que té el ministre Martínez Benazet quan ens aconsella que no perdem l’humor!–, vídeos i àudios que ens posen els pèls de punta i ens recorden que aquella pel·lícula de ciència-ficció que ens va semblar tan dolenta, tan inversemblant, s’ha convertit en la nostra realitat.

Fa temps vaig llegir aquest poema. Sempre m’apunto a mà allò que  llegeixo i m’agrada. Aquest és de Joan Abellaneda. “Avui he patit fred, gèlid era./ La mar, gelatinosa, no podia onejar./ L’aire, espès, ofegava;/ i ple de cristalls diminuts/ m’esgarrapava la pell,/ mentre els ulls ploraven sols.

La crisi sanitària en què ens trobem ha deixat al descobert que som totalment dependents d’aquelles professions més precaritzades i feminitzades. Hem descobert que vivim del menjar que produeixen les treballadores del camp i de la manufactura d’aliments (sovint en països llunyans o població migrada a Europa) i que el podem adquirir gràcies a les empleades del comerç. Que les cuidadores ens garanteixen el dia a dia de la gent gran i les persones amb dependència.