Seguíem fa uns dies el turmentós començament del judici per l’accident del tren Alvia a Angrois el juliol del 2013. Si m’ho permeten, per a servidora aquella jornada va ser funesta no només pel sinistre en si mateix, sinó perquè la tinc marcada a la memòria com el dia en què els mitjans van acabar de perdre la virginitat en aquest desig miserable d’explotar el clic fàcil i morbós. No és que de morbo n’anéssim curts en la història, periodisme i ciutadania, però aquell dia... Ai, aquell dia.

Acabem de passar Tots Sants i després de dos anys en què la pandèmia fins i tot ens va impedir poder visitar els cementiris com havíem fet sempre, aquest any el ritual ha tornat a la normalitat. Flors, música i gent amunt i avall en uns espais poc concorreguts durant la major part de l’any. Em sorprenia veient un reportatge a l’informatiu de TV3 en què destacaven la presència d’infants en les visites als cementiris. Per què ha de ser notícia que un infant acompanyi la família a visitar la tomba d’un avi, un tiet, un cosí, un germà o un amic?

Tot just fa deu dies el rotatiu català Ara es feia ressò de la publicació a la revista de l’Associació de Metges del Canadà d’un estudi on s’incidia que “la concordança de llengua millora el pronòstic mèdic”, fins al punt que “el risc de mortalitat baixava si als pacients els atenien en el seu idioma”.

Hi ha qui prefereix avançar-se a trobar solucions als problemes abans que arribin, amb coneixement de causa que arribaran i fins i tot preveient quan arribaran perquè tenen els instruments i els recursos humans dedicats precisament a preveure i també a buscar solucions. M’estic referint als governs, és clar, però a vegades sembla que es trobin amb els problemes als nassos, quasi literalment parlant, i siguin incapaços ni de preveure ni d’anticipar ni de trobar solucions. I això, referit als governs, repeteixo, és molt greu perquè hi ha moltes vides en joc.

En certa ocasió algú que va venir de visita es va descuidar a casa un número de l’Interviú. Devia ser cap al 1982, més o menys. I va ser el meu primer contacte amb l’erotisme de consum. Dirli’n pornografia seria segons els barems sexuals dels nostres preadolescents una estricta hipèrbole, i no sé si la ministra espanyola d’Igualtat em posaria al sac dels explotadors sexuals, però m’és igual.

L’anunci de la creació de la Superlliga es va produir en plena pandèmia. Florentino Pérez, un dels presidents amb més contactes de tot tipus en el món del futbol, va presentar el projecte en el programa El Chiringuito. Amb això ja està tot dit. Vivim uns temps salvatges en què domina la cobdícia i la desigualtat. Per davant hi ha el poder d’uns quants que converteix la resta en súbdits obligats a abaixar les orelles i a expressar agraïment, víctimes de la seva realitat.