L’Institut de Drets Humans és un artefacte creat el 2006 amb la finalitat –diu a la pàgina web– de divulgar i promoure la defensa dels drets humans –això és una obvietat– i denunciar-ne les violacions. Ho repetim perquè molt probablement no n’hagin sentit a parlar fins ara: normal, d’altra banda, perquè en gairebé tres lustres d’existència es poden comptar amb els dits de les mans –i probablement en sobraria algun– les vegades que han alçat la veu.

Arriba un grup inversor. Quan ho sento em ve una certa tremolor al cos i pànic. I això que no estic treballant ni col·laborant en cap club –també això és força estrany per a aquests llocs. No em refio de ningú. Ho sento pels grups inversors que aposten pel futbol. És només cosa meva. Sempre he pensat que ningú, tingui els diners que tingui, no inverteix a fons perdut. Enhorabona pel grup inversor que ho faci, és a dir, posar els seus calerons sense rebre cap compensació.

No és estrany que avui dia a un treballador social encara l’anomenin assistent social (aquesta paraula ha de desaparèixer del nostre vocabulari) o que als educadors socials ens confonguin amb monitors de lleure o amb altres professions, inclosa la de treballador social. Totes respectables però amb altres tipus de responsabilitats. I és que les nostres professions encara no s’acaben d’entendre i només ens associen als departaments d’afers socials de les diferents administracions.

La condició de gènere és de per si una desigualtat. M’és igual que parlem de paritat i bla, bla, bla. M’indignen les mirades que per part de subjectes masculins es tenen cap a les dones que ocupen un càrrec. Són mirades diferents a les que tenen cap als seus homòlegs masculins. Diferents en el tracte, diferents en allò que transmeten. Ara diran que és una cosa subjectiva, però fixeu-vos-hi bé.

Aquells que tenen família, quan arriben a casa i es troben les coses fetes senten molta alegria. Si més no, experimenten aquella sensació que s’ha fet el que més els convenia. Tant se val si és un tema de logística familiar o d’intendència de la llar. Perquè encara que ells no hi hagin participat, tal com era el seu desig, la llar està millor que no pas ho estava. Això és el que compta.