Acabo de signar a change.org la petició intitulada “Vincular el nivell B1 de català amb el permís de residència i treball a Andorra”, i ho he fet amb bona voluntat, però amb poc convenciment, per dues raons: la primera, perquè penso que serà picar en ferro fred, i la segona, perquè francament em sembla excessiu que, excepte els temporers i els majors de seixanta anys, la mesura que es proposa sigui universal per als residents estrangers i no es limiti als qui treballen de cara al públic.

Però és que, per aconseguir el matei

El col·lapse monumental que hi va haver durant el temporal de la setmana passada encara cueja. A Alguns els sorprèn que es formin llargues cues de vehicles i que el caos regni per unes hores per una simple tempesta de neu, aquesta vegada no tan inesperada. A mi, la veritat, és que ja no em crida l’atenció i ho veig com una cosa consubstancial a la pròpia idiosincràsia d’Andorra. Serà que ja ho he vist moltes vegades i s’ha convertit en una cosa molt comuna.

Això ja ho sabem, pensareu després de llegir el títol, però tots hem tingut el gustirrinín de sentir-nos cofois i orgullosos quan som capaços de recol·lectar el major nombre de seguidors possibles a la nostra causa. Doncs d’això va avui la columna. Ja fa temps que els concursos de televisió ens tenen acostumats a això de les votacions, o més concretament que els concursants guanyin o se salvin si recullen més vots o més likes. Doncs tenir molts likes no fa millor ni pitjor el que es posa a votació.

L’octubre del 2016, l’aleshores consellera general socialdemòcrata Rosa Gili explicava el no de la seva formació a la proposta de pacte d’Estat per la reforma del sistema de salut en el fet que el full de ruta presentat pel cap de Govern, Antoni Martí, i el ministre de Salut, Carles Álvarez, estava conformat majoritàriament per “decisions executives del dia a dia” que l’executiu podia adoptar si ho considerava oportú sense necessitat dels grups parlamentaris.
Quatre anys després el cap de Govern, Xavier Espot, i

Les nevades al nostre país sempre són benvingudes i omplen de joia els esquiadors, àvids d’esquiar en una neu pols acabada de caure. Ben lluny queden els inicis de l’esport blanc on, el 1961, des dels 2.086 metres del Pas de la Casa sortia un teleesquí de dos quilòmetres que pujava fins al Coll blanc amb un desnivell de 500 metres. No era l’únic.