Hubert Vedrine, ex-ministre francès d’Afers Exteriors escrivia el 27 de febrer passat a L’Obs, en un número especial dedicat a la memòria de Jean Daniel, el fundador de Le Nouvel Observateur, que li agradava que Daniel romangués una referència “(...) en una època en la qual bona part del sistema mediàtic, i pitjor, de les xarxes socials, ha passat del fer comprendre sense jutjar a jutjar i denunciar sense comprendre.”
Certament, com escrivia Alain Duhamel a la seva crònica setmanal de Libération el 20 de febrer del 2020, &ldquo

Quan el resident holandès Rick Langelaan, malauradament mort dimecres passat d’un atac al cor, va oferir participacions en un “sistema únic de tap de vidre per a ampolles de vi”, el 2015, es va fer evident que recaptar setze milions d’euros d’inversors d’Andorra seria bufar i fer ampolles. Com que els milions han desaparegut i han passat molts anys sense que s’hagi produït un sol tap de vidre, ara els inversors ho  consideren un frau.

L’Emelin Torm Babot ha estat sempre una persona inquieta, treballadora, i una gran amant de les arts culinàries. Va formar un bon tàndem amb el xef, el granadí Miguel García Ayala, arribat a Andorra amb una bona reputació després d’haver guanyat, entre altres, la medalla d’or a la Setmana Gastronòmica Espanyola a Nova York. Després de treballar als hotels Mirador, Sasplugas i Serola, va iniciar una nova etapa a l’Hotel Roc Blanc a principis dels anys 80 i el restaurant va assolir una fama ben merescuda.

Aquest tercer article sobre l’art al nostre país el vull dedicar a reflexionar sobre l’art i les institucions privades. Com en els articles anteriors, parlo des de la meva experiència dins del sector, amb la intenció de fer pública una vivència que pugui ajudar altres i per aportar una reflexió sobre el valor que es mereix la professió.
Per fer una anàlisi breu sobre com l’art es relaciona amb les institucions privades cal exposar certs factors que afecten la creació artística en general.