El dret de vot femení va ser aprovat el 4 de juliol del 1969; el de ser elegides no arribaria fins al 24 de maig del 1973 

El 4 de juliol del 1969, just avui fa cinquanta anys, el Consell General reconeixia el dret de vot de les dones. Aquesta era la resposta a una sol•licitud entrada un any abans, el 15 de maig del 1968, acompanyada de la signatura de més de 370 dones andorranes.

L’entorn a la FAF està tens. Les cares d’alguns membres de la junta (n’hi havia un de nou a la taula que encara no en forma part) abans d’anunciar l’ajornament de l’assemblea eren força descriptives. Seriosos. Han estat 25 anys de bassa d’oli. De tenir-ho tot controlat. De ningú posant el dit a la nafra, i si algú es desmarcava d’aquesta tranquil·litat ja l’avisaven de qualsevol manera. De ningú qüestionant-se res.

A tothom li agraden les coses boniques. Viure en espais agradables i que inspirin benestar. Per això agraïm que les administracions adoptin aquest criteri a l’hora d’arranjar carrers i altres espais i edificis públics. Fugir dels llocs grisos i construir-ne d’altres que contagiïn alegria. Però hi ha una condició que defensem fervorosament les persones que destinem part de les nostres petites vides a ocupar aquests espais: el disseny no ha d’estar renyit amb la funcionalitat. Cal que sigui pràctic, a més de bonic.

Va venir una nit. No me l’esperava. De fet, sempre havia presumit de no haver-me-la trobat mai. Pot ser ella sí que m’havia buscat però no havia aconseguit mai mirar-me als ulls. Ni quan era petita. De fet, sempre m’ha agradat aquella escena del tricicle (rum, rum) per aquells passadissos del gran hotel, amb aquella cara terrorífica del Nicholson. La veia sola, de nit i amb els llums apagats. M’agradava.

Si no fos perquè les dates i els llocs no quadren, i perquè sembla que hi ha evidències contrastades de la seva mort, estaria disposat a jurar que el doctor Mengele, passada la desfeta nazi, no es va refugiar a Llatinoamèrica. Podria haver-se fet la cirurgia estètica, amagar-se al Vallès Occidental de la meva adolescència i triar com a tapadora una professió que li permetés satisfer els seus instints més sàdics: dentista.