De la meva infància televisiva –un ja té una edat– recordo una sèrie animada, un cartoon dels seixanta anomenada Mr. Magoo. El protagonista era un senyor gran de baixa estatura, calb, despistat, milionari, malhumorat i amb una exagerada miopia, capaç de confondre un semàfor amb un guàrdia, entre altres divertides confusions; aconsegueix confondre objectes fàcilment, consultant les xarxes veig que aquesta era de l’any 1949 i que va tenir molt èxit.

És molt bonic aquesta mena d’eslògan que els andorrans de bé –i ho dic amb estimació– repeteixen una vegada rere l’altra a les xarxes socials aquests temps difícils de pandèmia que  farà nou mesos que patim: ara més que mai –això és de la meva collita– Andorra només ens té a nosaltres. És una expressió en si mateixa romàntica, molt patriòtica, que referma la identitat de poble, la pertinença a un país i també una idiosincràsia. Però és cert que Andorra només ens té a nosaltres?

L’hotel Pol s’enorgullia d’haver estat dels primers a servir a les autoritats comunals del Comú, per Canòlich, la primera paella i també els primers gelats de Sant Julià gràcies a una màquina a manovella.
El tipus de clientela que tenien era principalment turistes que venien a l’estiu i contrabandistes. Antoni Cerqueda i la seva esposa, la Teresa, havien sabut guanyar-se l’estima dels clients, que eren sempre fidels. Fins i tot tenien un client que feia 45 anys que s’hostatjava al seu establiment.

Hi ha dos desideràtums, a la pàtria andorrana, que apareixen i desapareixen de la palestra pública, ara l’un ara l’altre, com a solucions idònies als dèficits de les infraestructures viàries d’accés al país: són l’aeroport i el ferrocarril. Una vegada més, han tornat a aparèixer, ara conjuntament, gràcies a la Jornada de debat de la Confederació Empresarial Andorrana, que els va incloure com a tema estrella. Les conclusions van ser: un zero a l’aeroport i un excel·lent cum laude al ferrocarril.

Aquesta vida de hàmster girant la roda porta a buscar entreteniments innocus però laboriosos. Personalment, confesso el plaer d’acarnissar-me detectant i exterminant qualsevol rastre de llenguatge políticamentcorrecte i cagapoquito que trobo en benintencionades notes de premsa a l’ús dels temps que corren. Consti que no és fàcil: t’ho colen com a ajudats per una mano de dios. Per exemple, deixen lliscar subreptíciament frase tan aparentment innocent com les persones desocupades.

Són gairebé dos quarts de vuit del vespre d’un dimecres quan arribo a l’aparcament comunal del Prat de la Creu. Vaig a fer-me la prova del coronavirus aprofitant una nova ronda de testos oferts als docents del país. No tinc cap símptoma, però em relaciono cada dia amb un centenar de bombolles diferents i, malgrat la mascareta que duc posada tot el dia i el rentat de mans continu, reconec que em sentiré més tranquil·la quan en quaranta-vuit hores no hagi rebut cap SMS del Govern.