Dijous serà 9 d’agost, i tal dia com aquest, ja fa uns quants anys, un servidor arribava al món!

La CASS és una empresa que no deixa de sorprendre, la majoria de vegades en negatiu. Ja estem acostumats que se’ns demanin coses que no fan cap gràcia, que s’incrementi l’edat de jubilació o que es revisi el valor del punt per deixar-nos sense part del que hem cotitzat per a la jubilació. Aquesta vegada, però, sembla que l’anunci és positiu: i al consell d’administració se li ha ocorregut crear la figura de defensor de l’afiliat.

La bonesa, la generositat i sobretot el somriure, entès com a expressió de felicitat, no es corresponen, per ADN o per una mena de conjunció còsmica, a les qualitats o valors de les persones que viuen en els anomenats, per alguns, països pobres o del tercer món. En canvi, he sentit moltes vegades aquesta mena de mite també en boca de persones més saberudes, que ensenyen i escriuen a dojo sobre aquesta i altres qüestions. “Et donen del poc que tenen”, “ho comparteixen tot”, “sempre et reben amb un somriure als llavis”.

L’1 d’agost del 2008 una potent tempesta convectiva causà estralls a la zona de la duana.

Perdonin que insistim sobre l’Institut Nova Història, el xiringuito de Jordi Bilbeny i la seva tropa d’historiadors (?) alternatius. Oliver Vergés en parlava l’altre dia aquí al costat. Amb el fre de mà posat perquè s’hi jugava que el posessin al sac dels botiflers. Nosaltres, en fi, ja hi som, al costat dels dolents. Però ni així se’n va escapar, el meu amic Oliver. El linxament ja ha començat.