Crec que no és el primer article en el qual em refereixo a l’Auditori Nacional d’Andorra, ni segurament serà el darrer; l’Auditori, aquest espai màgic en el qual vam tenir la sort, els meus companys de Madretomasa i jo mateix, de poder-hi tocar el dia 1 de febrer, fa tot just una setmana i mitja, perquè l’equip de tècnics del ministeri de Cultura  van tenir la gran idea d’incloure’ns en la temporada oficial, amb un cartell fora de sèrie farcit d’estrelles llatinoamericanes per acompanyar els actes de la

Presenciem el grau zero de la política.

La setmana passada va morir la meva amiga Núria Casals. De forma sobtada la mort se la va emportar. Ningú s’ho esperava. Ni ella tampoc. O això almenys pensem els que la coneixíem. Després, qui sap les veus que hi hauria en el seu fòrum intern? Què pensaria ella realment? La Núria superava els seixanta anys. Era d’esperit juvenil i de cor noble. La bondat era la seva principal virtut. Aquí a la Terra va ser molt bona gent. Sempre va tenir per a tothom un somriure, i sempre, sempre unes paraules afectuoses i plenes d’amor.

Als anys cinquanta s’albirava a Andorra uns grans canvis que algunes persones visionàries van saber copsar. Aquest és el cas del Domingo Torm, que va maridar-se amb l’Assumpta Babot de Cal Til·lari d’Engordany.

En Domingo, procedent d’Orcau, va deixar el seu poble en esclatar la guerra civil per refugiar-se a casa d’uns parents a Tolosa, però pocs anys després la Segona Guerra Mundial el va agafar a França.

Per situar els lectors, aquest serà el segon article que dediqui a l’art al país. Per als que no m’heu llegit anteriorment, el primer article va ser una reflexió genèrica sobre l’art i una pinzellada històrica, però avui us vull parlar de l’art i la relació amb les institucions a Andorra.

Per començar, volia explicar que Andorra als anys 50 va començar a treballar entorn de les legislacions internacionals que tenen a veure amb els drets d’autor.