Aparences

Dissabte al matí després de la revetlla. Tot i que no hi ha mercat em llevo prou d’hora perquè tinc una cita. Somnolent, em preparo per seguir un partit de rugbi que només es pot veure cada dotze anys. Sí, malgrat haver-se venut al professionalisme i malgrat el capitalisme absolut que ho domina tot, el partit més important d’aquest esport es disputa només cada dotze anys. Com que aquesta és la meva dotzena columna m’hi aferro. Recordo. Eren els anys setanta del segle passat. Havia nascut i vivia sota una dictadura i a casa, que era el pis de solter del pare, cabaler emigrat a la gran ciutat a vendre pisos, hi havia un televisor en blanc i negre. Els dissabtes a la tarda d’hivern s’hi veia rugbi. No sé per què. Ni toros ni processons ni discursos, rugbi. Amb els ulls oberts imaginava el color de les samarretes del que vaig decidir que havia de ser el meu equip. Eren joves, amb els cabells llargs i amb patilles, i corrien que se les pelaven. País de Gal·les. Tot era gris però jo hi veia el vermell. Anava a escola de capellans. El director entrava a classe de gimnàstica i si portaves els cabells llargs et cridava. Si li deies que a casa t’hi deixaven –en castellà, era una dictadura– te la clavava i et donava una moneda perquè anessis al barber del costat. Devien anar a comissió. A la tarda, a casa te’n queia un altre, de bolet, et donaven els diners i una carta de disculpa i cap al despatx, on se’t mostraven comprensius i estranyament afectuosos. Passaves dos dies amb les dues galtes marcades. Per això era tan important que uns paios amb els cabells llargs fessin gaudir milers de persones a qui pel que es veia no els importava gens ni mica l’aparença, només que fessin bé el que havien de fer. I sortia per la tele i tot. Des d’aleshores que soc de Cymru. Per això canto un himne que fa la terra dels meus pares i ploro. Les noies no m’entenen. I tu, lector? El món gira i pel que es veu les preocupacions són unes altres. Comencen les rebaixes. Toca festa i ens hem de divertir com sigui i amb l’incentiu del que sigui. I tothom s’ho fot i avall. Les osses no reclamaran la mort d’un congènere i algunes persones importants del país es queixen a mitjans estrangers que la seva policia obté dades de manera fraudulenta de persones que havien pujat diners a les valls on no havien de pagar, cosa que sí que haurien d’haver fet en aquest altre estat. Però això és un detall sense importància. Els grans jugadors de futbol veïns sí que poden fer rebaixes, de penes i de multes. Les peces de roba, també, ja que tampoc no importa on les fan i en quines condicions es fan i quant cobren els que les fan. En canvi, els llibres no estan mai de rebaixes, només els de segona mà i castigats pel pas del temps i si els passes per la frontera et diuen que on vas i que si ja els has llegit per què els vols, ja m’explicarà quin negoci en fa. Faig cara de bon jan, encara que em costi, quan vaig afaitat també la sé fer i engego la furgoneta. De tot cor agraeixo a la sort, al destí o a l’esperit de la Valira que m’hagi fet conèixer persones com el Toni Castillo, que m’ha ensenyat a no oblidar qui soc, què faig i què m’agrada. Entre moltes altres coses, el rugbi, sí. Gràcies.