L’alarma social per la tala d’arbres i l’impacte que tindrà la tirolina de Camprabassa sobre el gall de bosc ha crescut desbocadament els darrers dies. Tot el país sembla estar preocupat per la protecció d’aquell entorn natural, inclosos aquells que van dissenyar i materialitzar un projecte anomenat Naturlàndia, que ha enfonsat en la misèria (almenys fins ara) el Comú de Sant Julià de Lòria. Cert és que la corporació laurediana pateix d’obscurantisme i tendeix a comportaments totalitaris, per dir-ho d’alguna manera.

De vegades em desvetllo. Obro els ulls i et miro. Giro el cap i el veig. Soc al mig. És una de les millors sensacions que he tingut mai. Amb la tranquil·litat de la foscor, m’agrada veure’t dormir, notant la calor del teu pare. Per a mi això és la felicitat. I no vull res més. Veig com cada cop ocupes més tros del  llit i m’adono que ja ets un nen. Molts cops rius mentre dorms. Altres veig que tots dos, amb els braços en alt, dormiu en una postura idèntica, i ric.

En menys del que ens pensem s’automatitzaran molts dels llocs de treball avui existents.

No duia ni cinc minuts a la botiga (pertanyent a una cadena conegudíssima que fa les delícies de compradors amb deliris de grandesa esportiva) i un nen que jugava descontrolat ja m’havia estampat als morros una pilota de rugbi. El pare que el va matricular m’havia fet caure a terra amb una demostració amb un bat de beisbol i jo, solet, en un intent infructuós de plegar una tenda de campanya (diuen que es munta sola en dos segons; jo juraria que és menys) quasi m’havia tret un ull.

La setmana passada el diari Público oferia als lectors, per capítols com les bones novel·les, el que de ben segur es pot considerar l’exclusiva d’aquest estiu malgrat tot just aquest hagi arribat a la meitat.