Memòria i música

Fa cent anys de ‘Rhapsody in blue’: la primera vegada que la vaig escoltar va ser a ‘Manhattan’’.

Tornant cap a Andorra en cotxe escolto a la ràdio que fa cent anys de l’estrena d’una de les obres més populars i influents de la història de la música nord-americana: la famosa Rhapsody in Blue, de George Gershwin. 
El 12 de febrer del 1924, i a proposta del director d’orquestra Paul Whiteman de fusionar el jazz i la música clàssica, es va escoltar per primer cop a l’Aeloian Hall al centre de Manhattan aquesta immortal composició. 
La llegenda diu que Gershwin la va compondre en tan sols un mes. Havia oblidat l’encàrrec i de sobte,  el 4 de gener del mateix any, en veure el cartell del concert amb el seu nom i la informació que estrenaria una nova peça es va adonar que encara no havia començat. I en un mes la va enllestir. Això ens dona una idea del seu talent descomunal. 

L’emissió radiofònica acaba amb l’audició de la composició,  i tan bon punt comença em transporto al Cinema de les Valls durant la meva infantesa. Allà vaig veure la pel·lícula de Woody Allen Manhattan. I aquesta és la primera vegada que tinc consciència d’haver escoltat el famós clarinet amb el qual comença la Rhapsody in Blue. 

Aquest és un dels poders més fabulosos de la música. Transportar-te d’una forma tan immediata a situacions que creies oblidades i emocions del passat. 

Vivament i a través de la música, recordo les tardes de diumenge al cinema veient un programa doble. Les cartelleres amb les imatges dels títols que es projectaven, les escales per pujar a la sala i fins i tot la màquina de begudes a l’interior del cinema. 

Tot això gràcies al poder de la música per fer-nos recordar. 

Segurament coneixeu el vídeo que circula per les xarxes d’una ballarina espanyola, Marta Cinta, que havia arribat a ser primera ballarina del Ballet de Nova York l’any 1967. En el vídeo la veiem a la residència on vivia a causa de l’Alzheimer que patia. Amb uns auriculars li fan escoltar El llac dels cignes, de Txaikovski, i tan bon punt sent la música, els seus braços es posen en moviment recuperant la coreografia que feia com a ballarina en aquesta peça. És un dels vídeos més emotius que he vist a les xarxes, i que forma part d’un fantàstic projecte de Pepe Olmedo, psicòleg de Granada que va crear el programa Música para recordar, on la música s’utilitza com a teràpia per a persones amb aquesta terrible malaltia. Memòria i música. 

Sobre aquestes qüestions reflexiono ara que acabo d’estrenar a Alemanya, a la ciutat de Freiburg im Breisgau, el musical de Stephen Sondheim Company.

La música de Sondheim també em fa viatjar al passat i em provoca sentiments agredolços. Vaig tenir la gran sort de treballar en aquest musical a Barcelona,  quan el va dirigir Calixte Bieito i el va protagonitzar Carles Sabater.  La nit de l’estrena a Freiburg, amb els primers compassos, sentia felicitat i nostàlgia. Alegria per estrenar una peça que sempre ha estat entre les meves preferides i el record d’un temps i de persones que ja no hi són. Vint-i-cinc anys fa que en Carles ens va deixar.  Massa d’hora. Vint-i-cinc anys ja. I quan sona el tema principal el recordo tan clarament... tan lluminós... amb el somriure als llavis. Seduint-nos com només ell feia des de dalt de l’escenari, en els concerts de Sau o en les funcions teatrals.

Recordo que, ja després de la seva mort, vam fer el mateix títol amb la companyia és grata a Sant Julià de Lòria. Un petit homenatge, en una obra que parla de l’amistat i de la companyia. De no sentir-se sol. De tenir gent al teu voltant que et faci sentir viu. Memòria i música.

Tota una vida de records que es barregen amb les notes d’una melodia.