Els que vam créixer a l’àrea metropolitana de Barcelona, a finals dels anys vuitanta no teníem ni un trist mite de què fer mànigues. Potser per això al meu poble el cosmos va ser generós: com a alternativa a l’heroïna, el gran refugi del moment per a desencantats i subproductes culturals, ens va regalar l’ascens de l’equip d’hoquei local a Primera Catalana. El poc temps que va durar aquell somni, al pavelló municipal no s’hi cabia.

Sense voler entrar en les diferents polèmiques que s’han produït recentment en l’àmbit de la cultura, m’està quedant clar que hi ha l’alta cultura, i la cultura més modesta. La primera mou mitjans importants, perquè té les possibilitats i també les necessitats. Es construeixen edificis, es realitzen pel·lícules i es participa en la Biennal de Venècia. Activitats que necessiten recursos, certament.

Pel que fa a la segona categoria, no en diré la “baixa” cultura, perquè de baixa no té res.

Si el Govern adjudica Vall Banc a un dels dos fons (generalment considerats fons voltor) que s’han presentat per comprar Vall Banc, l’adjudicatari podrà guanyar més de mil milions d’euros amb l’operació. Exactament el que perdran els clients de BPA. Malauradament, els empleats de BPA, a part de perdre la seva part com clients que són, també perdran el seu lloc de treball amb una indemnització minsa.

Malauradament, s’ha confirmat el que he anat anunciant des de fa un any.

A partir d'una certta edat, invocar la joventut ens pot convertir en una caricatura vergonyant.

El missatge és demolidor: al país no hi ha talent per dirigir el gabinet jurídic ni el departament d'Estadística del Govern, ni el SAAS ni Andorra Turisme.