Les declaracions, els comunicats, les aparicions públiques sense admissió de preguntes s’estan estenent cada cop més. A Espanya, Mariano Rajoy les va sublimar fins a extrems còmics; la pantalla de plasma de Rajoy, una tele on apareixia el president parlant i els periodistes només apuntant sense possibilitat d’interacció va centrar molts esquetxos de programes humorístics. Els directius del Barça es veu que també són especialistes en la modalitat de roda de premsa sense preguntes.

Les estadístiques així ho diuen i es reitera cada 8 de març: les dones ocupen ben pocs llocs de decisió, encara avui. Les barreres són diverses i sovint quasi imperceptibles.

Tots tenen portes i tanques de protecció que donen seguretat perquè els nens puguin córrer sense perill de sortir a les grans vies envaïdes pel trànsit. Tenen jocs infantils molt funcionals que promouen la psicomotricitat, sense cap forma de vaixell o castell. Deixen que la imaginació els dibuixi. Allà, molts dels adults, sobretot dones, cuiden els infants. Envoltats d’arbres alts que, malgrat que ho intenten, no poden tapar la verticalitat dels gratacels. És un punt de trobada dels pares que treballen en aquests great buildings i les cangurs que els cuiden els fills.

Hi va haver una època, no tan llunyana, en què les persones que vivien separades per la distància geogràfica s’explicaven per carta les incidències de la seva vida privada, amb un ampli desplegament de detalls, o expressaven les seves opinions sobre els assumptes més dispars. També els sentiments: les cartes d’amor s’escriuen sense saber el que es dirà i s’acaben sense saber el que s’ha dit.