Un alt càrrec de Govern va comunicar davant del Consell General que els bons emesos al 2016 per un banc andorrà tindrien un valor de mercat de tan sols el 10% del seu valor nominal, fet que significaria que el banc només tindria capacitat per retornar el 10% del seu deute i, consegüentment, estaria en fallida tècnica. 
Però encara és pitjor. Segons Govern, ningú volia recomprar el deute d’aquest banc i sols els propis socis dels banc haurien estat disposats a comprar aquests bons pel 18% del valor nominal.

El debat sobre la manca d’habitatges de lloguer a preus assequibles està portant alguna conseqüència positiva, tot i que en el tema de fons no s’hagi avançat gaire. Una d’elles és que moltes persones estan descobrint que a països de l’entorn europeu hi ha el que s’anomenen “pisos socials”. La qüestió no és menor, si es té en compte que molts polítics del país, fins i tot amb responsabilitat de govern, ni tan sols tenen gaire clar el significat de la paraula “social” associada a habitatges.

Ja fa uns quants anys que la Fundació ONCA demana la col·laboració de les escoles i acadèmies de música del país per fer un parell de concerts a l’Auditori Nacional d’Ordino.

El primer cop que la Teresa Areny i el Gerard Claret es van posar en contacte amb mi per explicar-me el projecte, em vaig sentir molt afalagat, ja que l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra és una gran institució al nostre país.

Va ser Eugeni d’Ors, precisament, qui va intuir en un dels seus llibres més marcians el sentiment que genera haver d’estar parlant contínuament de l’obra i miracles del nostre ministeri de Cultura. Es diu Oceanografía del tedio. I tedi, fastigueig, és exactament el que fa haver de tornar-hi on ho vam deixar la semana passada. Lamentàvem llavors la desídia d’altra banda habitual amb què el departament va despatxar la fi de la intervenció a cal Ribot. Doncs ha tornat a passar.