Aquesta història, com tantes altres històries, comença amb un viatge. D’Escaldes a Organyà. El trajecte serveix perquè amb la Noemí Rodríguez ens posem al dia. Només per sobre, amb la promesa que tornarem a quedar aviat amb més temps i calma. La Noe és tota una experta de la Fira del Llibre del Pirineu i, un any més, té l’encàrrec de conduir les entrevistes amb els autors que presenten novetats. Jo hi tinc força menys experiència i és la primera vegada que hi vaig com a autora.

Si alguna cosa no ha canviat al nostre petit i estimat país al llarg dels segles han estat els conflictes protagonitzats pels nostres veïns del nord i del sud. Conflictes totalment aliens a Andorra i els seus habitants però que, a vegades, ens han fet suar la cansalada per mantenir la nostra preuada independència de més de set segles i trobar la millor de les solucions per als de casa nostra...
Però com si es tractés d’una benedicció ad aeternum, sempre hem sortit victoriosos de les negociacions i amb el cap sempre alt!

La veritat és que no soc de jugar apostant o comprant butlletes de la sort. Tot i que he de dir que el poc que vaig aprendre de pòquer, en clau casolana, m’agrada, tant a les cartes com als daus. De fet, els jocs de taula em resulten amens, això sí, que no em facin pensar gaire. Els escacs per exemple, mai m’han atret, però sí que en alguna comptada ocasió hi havia jugat amb el meu germà, crec, la memòria em falla, o és cosa de l’ànima despistada per a segons què, no sé...

Anem pujant, tot xino xano, pel camí d’Ordino cap a Segudet. No hi havia estat mai i sembla un lloc ben tranquil i poc freqüentat, ideal sobretot ara que ens trobem immersos en la segona onada de la pandèmia. Toca baixar. Parem aquí i allà, gaudint de la remor i la frescor que ofereix el riu de les Aubes. Però tan idíl·lica situació s’acaba de patac. Pel camí observo en la llunyania una persona que puja fent jòguing. Ens aturem de cop. La ment ens juga una mala passada, sembla que va sense mascareta i és el tros de camí més estret.