Aquesta nit he tingut un somni inquietant. Era un matí de l’any 2030 (no és gaire lluny). El meu fill, en plena adolescència, havia de fer un treball per a l’institut sobre la seva “biografia digital” i em recriminava per què al facebook i a l’instagram les poques fotos que havia publicat d’ell quan era petit eren totes d’esquena o difuminades. Jo li explicava que era per respectar la seva intimitat i perquè ningú fes mal ús de les fotos, però no el convencien els meus arguments.

És habitual que a Andorra es parli durant anys de projectes emblemàtics, que s’haurien de materialitzar o descartar de manera molt més ràpida, sense perdre tantes energies per no arribar enlloc. Només cal recordar el que es va dir, per exemple, del metro aeri proposat per l’excap de Govern Marc Forné, sobre el qual es van escriure rius de tinta. El mateix està passant pel que fa a l’heliport durant els últims cinc anys, tot i que en aquest cas tothom el defensa però ningú es mulla realment sobre on es pot posar.

Ahir, dia 9 de maig, es va celebrar el Dia d’Europa. Tenia pensat escriure l’article d’aquesta setmana recordant aquella commemoració i fent referència als valors de la Unió Europea.

Deu recordar el lector aquella tirada a la megalomania de Juli Minoves quan estava al capdavant de Cultura. Una tirada  que d’altra banda va ser la seva tomba política. El cas és que, tan discutible com es vulgui,  l’exministre que va portar els frescos de Santa Coloma; que volia Gehry per al Museu de la Identitat i un Pritzker, el que fos, per al d’Art Modern; que va inventar els premis Carlemany i va llogar el Ramon Llull, tenia al cap una visió, una idea, un model de política cultural.

Una gran lliçó: la millor inversió és convertir els dependents en apassionats de la feina.

Va passar un dia plujós de fa unes setmanes. Després de tancar l’últim llibre de Patrick Deville, Viva —i encara sota els efectes de la seducció d’aquest paio, aquest prestidigitador de la “real-ficció”—, creuar d’una punta a l’altra el nostre territori per recollir informació amb què pugui explicar-me primer, per explicar-vos després, les vivències tal com són.