Fa pocs dies es donaven a conèixer les bases del Govern per optar a la subvenció de 100.000 euros per a una sola producció cinematogràfica anual. Ja he remarcat altres vegades que em sembla una iniciativa que pot servir d’empenta per incentivar els rodatges al país, atreure produccions i començar a generar indústria. Però més enllà d’això, el que em complau és veure que des de les institucions del país es mostra interès en el cinema com a motor econòmic i social –ara falta veure quantes i quines produccions s’hi presenten, certament.

L’urinari de Duchamp. Això em suggereix la Biennal, amic Faust. L’urinari, que tenia gràcia fa un segle. Però, és clar, plantar avui un urinari a la galeria és la cosa més convencional que pot parir un artista. I no altra cosa que urinaris són aquests artefactes hipertrofiats que s’han convertit en regla a Venècia: fa anys va ser un tanc; aquest toca un jet privat posat del revés, o la barca a bord de la qual viatjaven no sé quants centenars de refugiats que van morir ofegats al Mediterrani.

Molts parlen del futbol com el més bonic de tots els esports, i per desgràcia, en altres ocasions, per ser una indústria sense escrúpols només centrada en el benefici econòmic. Com diria el gran Eduardo Galeano: “Una qüestió de sols i ombres.” Encara n’hi ha molts que creuen en l’art de donar puntades a una pilota, i també n’hi ha que pensen que gran part de la corrupció i l’avarícia que han rodejat el futbol les últimes dècades té solució. Quan es podrà tornar a transformar el mercat en joc?

Viatjar és imprescindible, i la set de viatge, un símptoma net d’intel·ligència. Almenys així ho pensava l’escriptor i dramaturg espanyol Enrique Jardiel Poncela (1901-1952), precursor del teatre de l’absurd.

No recordo haver llegit als programes electorals res de contundent sobre sostenibilitat.