Els diumenges a la tarda escric articles d’opinió perquè si no menjaria com un golafre. Atacaria el rebost cada deu minuts fent barreges gastronòmiques tan rares com les que duen a terme els nens a les bodes amb les restes de beguda que queden a les copes dels grans. És el vertigen de la setmana que comença el que provoca un buit interior que només es cura omplint-lo de menjar, com si les calories en comptes d’anar al cos anessin a la ment.

En els 20 anys, mare meva, que fa que ens coneixem –des que vam aterrar en aquest país!– hem coincidit en dues ocasions. En les nostres opinions, vull dir. La primera, posem que cap al 2004, quan Messi començava a prodigar-se al primer equip del Barça i anàvem a veure’n els partits al bar del Novotel. Joves i llestos com érem, li vam vaticinar un futur sideral tot i que, tot sigui dit, a mi em semblava que li faltava gol. En fi.

Fa anys uns amics van descartar, per diversos motius, la cerimònia catòlica, i van contraure matrimoni pel civil a un restaurant idíl·lic.

Una barrera tota rovellada i un cartell que ens alerta “Route barrée”. Poques imatges trobarem que exemplifiquin tan fidelment l’estat de situació. I és que com bé saben els assidus a aquesta carretera, la tanca esgavellada no és res més que un clar reflex del que trobarem després. L’RN-22, via mediàtica pels seus talls motivats per allaus, esllavissades i tota mena d’incidències, no aconsegueix sortir de la decadència.

Quan anava a la facultat de Belles Arts, a Buenos Aires, vaig tenir la sort de tenir més d’un professor que ens recalcava –alguns gairebé al punt de picar-nos– que el pitjor que podíem fer era comparar-nos amb els altres.

El camí és llarg, ja ho sabem, i en aquesta recerca per l’estil, per un discurs, per idees i altres coses, sempre estàvem darrere dels artistes que ens podien influenciar i amb els quals més representats ens sentíem.