John Irving va situar l’acció de la seva novel·la Prínceps de Maine, reis de nova Anglaterra a aquell Estat perquè va ser el primer a il·legalitzar l’avortament als EUA, l’any 1840. Es tracta d’una història de dos personatges contraposats. D’una banda, el doctor WilburLarch, que a principis del segle XX practica avortaments i alhora dirigeix un orfenat.

Segurament no n’hi ha tants com a les ciutats dels països veïns, però també per aquí els patinets antics, empesos a cops de peu, i els nous, en acció per l’energia elèctrica, es van fent cada vegada més presents a les voreres, almenys de la capital. A voltes ens n’hem d’apartar per no veure’ns empesos a caure i així esquivar-los. Sembla mentida, però som els qui no els fem servir els qui estem a punt de patinar. Eloqüència fàcil aquesta d’avui. A la vida, hi ha patinades físiques i també verbals i de gestos.

Després de veure l’exposició de la primavera passada al Centre d’Art d’Escaldes i de llegir el llibre El fotògraf de l’horror.

Els que tenim certa edat i ja fa alguns anys que ens movem per terra andorrana, recordem que les rodes de premsa d’Òscar Ribas quan era cap de Govern gairebé sempre acostumaven a donar tema. Si hi havia compareixença seva després del consell de ministres, o sobre qualsevol qüestió, això volia dir que segurament alguna cosa d’interès hi hauria per explicar l’endemà als lectors, encara que sols fos un tema de politiqueig, com acostumem a dir els periodistes quan es tracta només de declaracions polítiques o per contestar l’oposició.

Recordo haver llegit no fa massa, dues o tres setmanes a tot estirar, un article d’opinió signat per quatre consellers generals del grup parlamentari demòcrata en el qual recriminaven a la parlamentària liberal Judith Pallarés –suposo perquè és qui la va defensar davant la cambra– la presentació d’una esmena a la totalitat al projecte de llei d’ocupació i que el considerés innecessari, massa intervencionista i feixuc.