Lliçons a DA

Primera lliçó: no es pot controlar tot el temps tota la justícia. Rajoy ha caigut per l’allau desfermat per una demolidora sentència judicial del cas Gürtel. Actualment, les institucions andorranes estan sotmeses al major nombre de causes judicials greus i per imports mai vistos a Andorra. De moment, cauen sentències menors contràries a les posicions oficials. En qualsevol moment començaran a caure sentències judicials de pes, especialment a Estrasburg, que posaran DA en una posició insostenible com li ha passat al PP. Repeteixo: no es pot controlar sempre tota la justícia.

Segona lliçó: De Guindos va ser més llest que Soraya. Les Sorayas i els Moragas que envolten Antoni Martí es quedaran fregits en el moment en què la calor sigui massa intensa sobre Martí. El campió és De Guindos, que va aconseguir la cadira de vicepresident del Banc Central Europeu. Un mandat de vuit anys que el portarà fins a la seva jubilació als 66 anys envoltat de poder financer i amb un sou entorn dels 400.000 euros. Una lliçó que referma la posició dels vividors andorrans de la política, ferris defensors de les adhesions i associacions a l’FMI a la CE o al que calgui per aspirar a cadira.

Tercera lliçó: la incapacitat d’esmenar multiplica la magnitud dels errors. DA fa com el PP: per gros que sigui, un error es defensa, no s’esmena. Confonen les esmenes amb la feblesa; i la tossudesa amb la força. Desconeixen la potència del món científic que consisteix precisament a esmenar una teoria quan es demostra que falla. Aquesta és la gran diferència entre un bon científic i un gran ignorant. El científic avança corregint els errors previs. L’ignorant defensa l’error fins a la mort. Això és el que ha passat al PP amb la seva gestió de la corrupció, del finançament autonòmic o de les emocions nacionals. Això és el que està passant a DA amb la gestió de la funció pública, del finançament comunal, de l’espoli de BPA, dels camps de neu, del model de relació amb la UE, del model fiscal i d’un llarg etcètera d’errors que DA no esmena. Tossudesa en l’error que sols acaba de manera implosiva, com ha passat a Rajoy.

Quarta lliçó: compartir no és unificar. El conjunt de la cambra parlamentària espanyola, a part de Ciudadanos i el PP, han compartit el vot favorable a la moció de censura. Compartir vots no implica unificar programes electorals. A Andorra, Liberals i PS poden compartir candidatures parroquials per acabar amb l’aberració democràtica que la llista parroquial més votada s’emporti els dos consellers territorials. Agafem el cas d’una parròquia on DA tingui el 34% dels vots; Liberals, el 33%; i PS, el 33%. Què és més just? Que es presentin tres candidatures i DA obtingui els dos consellers amb el 34% dels vots, com va passar a les darreres eleccions? O que PS i Liberals comparteixin cartell, obtinguin el 66% dels vots i cadascú tingui un conseller general? Un cop al poder, es podrà modificar la llei electoral i, per exemple, establir que cal més del 50% dels vots per aconseguir els dos consellers territorials, i que a manca d’una candidatura amb més del 50% dels vots les dues llistes més votades obtinguin un conseller general cadascuna.

Cinquena lliçó: la solució al bipartidisme no és el monopartidisme. Al líder de Ciudadanos se li va veure el llautó durant el debat de la moció de censura. Va combinar els seus dos eslògans: “somos alternativa al bipartidismo” y “somos alternativa al gobierno Frankenstein”. Si es critica el bipartidisme i, al mateix temps, es critica una unió multipartidista qualificant-la de Frankenstein, aleshores sols queda el monopartidisme.

Que és allò que li passa a Ciudadanos, al PP i a DA. Però mentre els monopartidistes abusaven d’eslògans, els vots units de les diferents formacions polítiques van fer fora del poder Rajoy. A les properes eleccions a Andorra, passarà el mateix, mentre els guionistes d’eslògan de DA van fent frases, Liberals i PS compartiran candidatures parroquials que frenaran el passeig parroquial de DA i la seva caixa de galetes. A més, a nivell nacional sorgirà una candidatura clarament sobiranista, amb un model econòmic independent i competitiu, com passa a Mònaco o Liechtenstein. Un model amb unes valentes i clares normes de compliance que solucionaran l’actual paràlisi operativa de la banca i de l’Administració davant del diner estranger. Un motor econòmic que permetrà recuperar la dignitat i la solidesa d’un model social potent, just. Una solució sobiranista, clara, valenta i eficient que esdevé especialment atractiva davant de les oportunitats que s’obren amb el Brexit, l’entrada de governs euroescèptics com el d’Itàlia i la revisió aranzelària de Trump a l’obsoleta globalització salvatge.