Viure lluny de la família sempre és un hàndicap a l’hora de compartir temps amb els teus. I si treballes caps de setmana i festius, ja ni en parlem. No sempre pots compartir dies importants amb pares, germans, tiets o cosins i a mesura que et fas gran, i els teus pares també, t’adones que allò que et molestava tant quan eres adolescent (haver d’anar amb els pares a tot arreu o passar hores amb ells per força), ara ho trobes a faltar.

El país necessita un model de qualitat.

Fa temps que un tema de discussió entre els amics és sobre els ensenyaments que hem pogut extreure d’aquest període que vivim. Daniel Innerarity reflexionava a principis d’any sobre com hauríem de sortir d’aquesta crisi sanitària, social i econòmica, no només descobrint el treball i els resultats científics, sinó que també tenint un millor coneixement de nosaltres, de la nostra condició humana, de la nostra fragilitat, de les nostres limitacions i possibilitats.

A la ciutat foral on vaig estudiar fa molts anys, tants que sembla una altra vida, quan el meu interlocutor descobria que era català (Andorra era encara un punt ignot de la galàxia) no trigava ni cinc minuts a explicar-me la nefasta experiència que havia tingut la vegada que havia visitat Barcelona i havia anat a espetegar a no sé quina botiga on el dependent es negava a atendre’l en castellà. Només en català. Parlo de fa un quart de segle o més, en plena ressaca olímpica. M’ho deia a mi, com si fos parent del maleducat aquell, i com un retret, és clar.

Doncs res, que com cada any has vist que la loteria tocava a prop d’algun lloc on has anat fa poc o que el número de la grossa s’assemblava remotament al del bitllet amb el qual vas jugar l’any passat.