Temps incerts els que vivim des de fa gairebé un any. En pocs mesos hem alterat la percepció que teníem de l’entorn, hem canviat hàbits i costums i hem integrat noves formes de relacionar-nos. No tot ha estat negatiu. Segurament mai com fins ara hem mirat tan de prop les muntanyes que ens envolten, i n’hem fet una (re)descoberta i una via d’escapament, física i mental.
Avui us proposem fer un pas més enllà: què passaria si ens haguéssim de confinar a la muntanya? Què passaria amb els recursos hídrics o elèctrics? Com ens alimentaríem?

Rellegint aquests dies el Manual Digest (1748) del nostre estimat i reverenciat Antoni Fiter Rossell i més concretament el capítol que dedica als bisbes d’Urgell, m’he aturat al que parla de Pere de Luna, que segons l’autor “ha donat molt que Escriurer a diferents Autors”.
Doncs si no anava errat l’il·lustrat fill de Casa Rossell d’Ordino, aquest Pere de Luna no era altre que Pedro Martínez de Luna y Pérez de Gotor, més conegut amb el nom de Papa Luna!

El canvi ja és aquí, i com a tal no s’ha d’entendre com la consecució d’una fita, sinó com a part d’un procés. I per explicar-me millor, m’agradaria continuar amb les granotes protagonistes de la meva darrera columna. Les de la faula que les presentava dins d’una cassola que de tan a gust que s’hi trobaven, quan es van adonar que el foc més que escalfar, cremava, ja era massa tard per escapar.

Per als que us incorporeu en aquest article he estat dedicant els anteriors a l’evolució en el pensament musical i el caldo de cultiu que ens condueix a l’aparició de les avantguardes musicals vinculades a l’ús de la tecnologia musical al voltant del 1950. França i Alemanya marquen l’inici de les noves corrents amb les escoles de la música concreta i la música electrònica.

El 27 de gener passat l’amic Andrés Luengo ens fascinava amb una columna que mostra la lacònica situació de la tradicional premsa escrita. No hi puc estar més d’acord. La reducció dels lectors de la premsa escrita conjumina també amb els dels tradicionals quioscos, com bé mostra amb l’exemple de Barcelona, que van passar de 440 el 1994 als 285 actuals.

No totes les vides valen el mateix. En tenim proves cada dia. Hi ha persones que moren i són només una xifra en un telenotícies o un breu en un diari. D’altres són acomiadades amb honors d’Estat i jornades de dol. Algunes tenen nom i lluiran un bonic epitafi a la seva tomba. D’altres són anònimes, tot i que algú algun dia va saber com es deien, i ni tan sols podem estar segurs de si seran enterrades o no.
Coincidint amb la darrera onada de fred, a mitjan gener, tres homes sense sostre van ser trobats morts a Barcelona.