En temps de consum domiciliari, distanciament i cancel·lació d’activitats presencials, lamento els drames de la pandèmia i, en connexió amb altres mancances, trobo a faltar una sala d’exposicions del Govern física. Mentre resto a l’expectativa de l’estrena, anunciada l’estiu vinent, de la pròxima ubicació d’aquest contenidor d’art al Parc Central, penso que la provisionalitat persegueix la galeria.

Poden posar mil i una mesures i mil i un policies vigilant –oficials i extraoficials–. Poden posar mil i un rètols i mil i un dispensadors de gel fantàstics. Poden posar mil i un somriures i mil una cares de dissuasió. Poden posar tots aquests senyals exteriors i molts més, però soc jo i ets tu qui responsablement he i has de viure el moment, l’ara i aquí, no el que voldries o imaginaries, o el que seria el més millor del món, sinó el real, el de tocar de peus a terra.

Al llarg d’aquests darrers dies, veiem com els carrers del nostre país es van guarnint amb els llums de Nadal. Al pont de la Rotonda, el Comú d’Andorra la Vella hi ha muntat una nòria on petits i grans del nostre país i els de fora puguin divertir-se. A la Plaça del Poble sembla que comencen a muntar les casetes del Poblet de Nadal. És, ben cert, un punt de normalitat enmig dels casos positius de Covid-19, les defuncions, els confinaments i els ERTOs de les nostres empreses.
Hi ha qui diu que potser el país no està per a gaires alegries nadalenques.

Una vegada vaig tenir un gos. Es deia Gris i deien que era gairebé d’atura. Li faltava un esperó o una cosa així per ser-ho al 100%, però aquest defecte que segons els experts en races canines és gravíssim, a mi em deixava indiferent. El Gris era un gos simpàtic de qui el Tomàs de la Caseta Blanca, l’últim carboner de l’Alta Garrotxa, deia que tenia l’ànima de cadell, de tan juganer com era.

Acabava l’últim article en aquest diari prometent reprendre el tema del teletreball, després d’haver-me referit al teletreball clàssic com una forma d’esclavisme i d’haver apuntat com la situació actual podria ser el banc de proves d’un canvi de paradigma que vingui a trasbalsar l’estatus d’una gran massa de població avui contractada i demà qui sap si precària.
Quan el visionari Aldous Huxley, als primers anys trenta del segle XX, escrivia Un món feliç, faltava encara molt temps perquè les propostes d&