He quedat a l’Era del Raser d’Ordino amb el Pau Xavier d’Areny-Plandolit per visitar plegats l’exposició Abracadabra. M’ha promès que em farà un joc de màgia perquè el pugui explicar al final de l’article. Feia temps que no ens trobàvem. Des d’aquells anys que jo pujava a ca l’Areny-Plandolit, m’amagava sota el llit de Don Guillem i em quedava tota la nit sol al museu. Bé, sol no, parlava amb els fantasmes de la casa: la Marieta, la Coloma, el Mariano, el Pau Xavier...

Hi havia una cançó de Kaka de Luxe, una de les bandes fundadores de la Movida madrilenya, que parlava de com de malament ho arribaven a passar davant del públic, i que els donava la sensació que havien de seguir el corrent. El tema era Pero qué público más tonto tengo. És una frase que sempre m’ha fet molta gràcia, perquè sembla que sigui el públic qui no en tingui ni idea i el culpable de com sín les coses. El punk no es talla. Un actor, un dels grans, quan acabava la funció sempre em deia: “Nosaltres, bé, però el públic, regular”.

“On ho farem tot de nou? –diu un gran amic, com sempre out of the blue, cruspint-se una torrada amb tàrtar de bou picant– en una illa deserta o sobreviurem l’extinció massiva...?” El seu tarannà optimista, gairebé adolescent, em fa somriure.

L’estudi que hem fet al Centre d’Estudis i Recerca Socialdemòcrata (CERES) analitzant els resultats dels bancs els anys 2019 i 2020 ens ha portat a tres constatacions.
La primera és que la tradicional custòdia dels dipòsits dels clients per assolir marges de benefici amb els crèdits atorgats a altres clients ha deixat de ser atractiva per a les entitats bancàries.
Expliquem en el Quadern que la banca té un problema de rendibilitat que obliga a reduir costos en un context en què els baixos tipus d’interès penalitzen el marge amb qu