Com cada setmana, escoltava la roda de premsa del ministre portaveu posterior al consell de ministres. Quan ja estava a punt de perdre el fil d’una de les seves llargues respostes amb efecte sedant, vaig sentir una expressió típica i tòpica de l’estil “sempre s’ha fet així”. Per situar el lector, fa uns dies el ministre va presentar la liquidació de comptes del Govern del 2016. Des de l’oposició es va criticar que durant la dita presentació el ministre va ometre dades importants.

Fa poques setmanes que els instruments del Sax Fest han deixat de sonar i ja s’han anunciat els concerts del pròxim Jambo Street, amb participació de molts músics d’Andorra a inicis d’aquest estiu. Música al carrer i per a tots els públics, aire, una imatge diferent per als turistes, un petit plaer de tant en tant. I entre concerts i concerts, escultures al carrer, a la muntanya i al bosc.

Vagi per endavant el meu respecte a la figura pública i a la persona d’Eusebi Nomen, però davant del toc d’atenció que va fer al molt respectat Òscar Ribas, membre de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras, el passat 25 d’abril, de no diversificar l’economia, em permeto seguir aquest debat sobre aquesta obsoleta i perillosa visió que ens va plantejar l’Eusebi. L’advertència de no diversificar l’economia esdevé un discurs pervers.

Poques sensacions de la vida quotidiana poden suscitar tal reacció que l’olor d’un formatge. No pot ser la d’un formatge qualsevol, és clar. Em refereixo específicament a aquell formatge que ha tingut el temps suficient per descansar la seva pasta, la temperatura i la humitat ambient requerides perquè els éssers vius que el colonitzen facin la seva feina, procreïn, i tot multiplicant-se igualment multipliquin i enriqueixin els gustos de la matèria.

Fragment d’una cadena invisible que uneix al llarg dels segles uns genis amb els altres.