Andorra necessita una bona notícia que tapi aquesta epidèmia de titulars negatius que fan malbé la imatge del Principat. Si no en teníem prou amb BPA, ara vénen els papers de Panamà, el transport de lingots d’or i la gastroenteritis de l’aigua d’Arinsal o la xarxa de prostitució a domicili. La fallida d’un banc no hauria de ser tan greu si fos ràpida i en poc temps ressuscités d’alguna manera. Ja estaria gairebé oblidada. Però amb més d’un any, la bola es fa grossa.

Ha estat gràcies a una pregunta de l’oposició que disposem —per fi, ja era hora— d’una informació que hauria de fluir de manera puntual. Es tracta de les dades relatives a la inversió estrangera dels últims mesos, que sembla que siguin un secret d’Estat i que, com a tals, estiguin sotmeses també a la més estricta confidencialitat, a la qual tant li agrada recórrer al Govern. Resulta que les últimes dades publicades per la iniciativa Actua a la seva pàgina web són del primer trimestre del 2015.

Alguns amics que em coneixen sovint em qualifiquen de friqui pel meu costum de llegir-me informes del tipus patracol que fan entitats de tota mena. Tal vegada tenen raó, perquè sovint les conclusions d’aquests només serveixen per omplir pàgines i pàgines de paper. Entenc, però, que és un deure professional dels que ens dediquem tan bonament com podem a informar. Aquests dies m’he estat llegint els diferents informes de fiscalització de les entitats públiques que cada any publica el Tribunal de Comptes.

Vicenç Villatoro ha exercit, entre altres sinecures, la presidència de la Fundació Ramon Llull, aquell artefacte que serveix per gratificar —amb els nostres diners— els catalanòfils d’aquí i d’allà, millor si són sobiranistes. Ell mateix, de fet, va guanyar el 2010 el premi Ramon Llull, el pessebre que organitza Planeta i que durant uns anys, inclòs el seu, vam pagar nosaltres. Així que li hem de suposar un cert coneixement de la cosa andorrana.

Fa temps que les administracions es trenquen les banyes per fomentar les relacions intergeneracionals, segons diuen. Impulsen projectes i instal·lacions perquè vells i joves es trobin i comparteixin vivències. Una cosa curiosa tenint en compte que, siguis més gran o més petit, tots som aquí i ara. Ben fàcil és coincidir! Però la realitat és que hi ha una contradicció entre el conjunt d’iniciatives institucionals. Portem els infants a conrear horts amb els avis perquè tinguin l’oportunitat de recollir la seva experiència.

Dimarts el director de Salut, Josep Casals, reconeixia davant d’un nombrós públic de professionals del món sanitari i sociosanitari que a Andorra hi falten molts recursos per a l’atenció domiciliària de les persones grans, recursos de residència i també de serveis que puguin oferir un model centrat en la persona i que puguin respectar la seva decisió. Em va sorprendre aquest atac de sinceritat, i malgrat que ens podíem fer una idea que queda molt per fer, al mateix temps em va venir un pes de tristesa.