Sabíem que seria una festa major diferent i, quan ens vam trobar asseguts en cadires amb una separació d’un metre i mig entre elles per veure un concert de rock, vam sentir-nos un xic incòmodes, per què negar-ho. Un concert sense ballar, sense una beguda a la mà, sense comentaris, sense rialles còmplices. Però un concert, al cap i a la fi. Amb totes les mesures necessàries per la Covid-19. Bravo per tots els voluntaris de la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany que han vetllat perquè gaudíssim de la festa i alhora ho hàgim pogut fer amb seguretat.

Com li cantaven al pobre Pedro Navaja, “la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay Dios”. El cas és que et despistes una mica, preocupada amb virus i pandèmies, i pam! te l’han colat. Així, amb la cara del porter que acaben d’afusellar –bel·licós, el llenguatge del cronista esportiu, oi?– em vaig quedar en veure un acte convocat pel departament de Vida Cultural i Aparcaments del Comú escaldenc. Vida Cultural i Aparcaments? Vida Cultural?

“Madrid enterra les 59 víctimes de Covid-19 que no ha reclamat ningú.” Desolador. Després de llegir aquest titular se m’ha remogut tot. 59 persones que segons explica la notícia van morir abans del 21 d’abril. Persones, amb noms i cognoms que òbviament no són públics, que van emmalaltir amb aquesta maleïda pandèmia i que segurament van patir pels efectes d’un virus letal. Persones que potser no van arribar a tenir ni l’escalf dels sanitaris d’un hospital.

Aquest any se celebra el 25è aniversari de la signatura de la Convenció sobre els Drets de l’Infant per part d’Andorra. Va ser el 2 d’octubre del 1995 que el ministre de Relacions Exteriors, el Sr. Manuel Mas Ribó, la signava. 
La Convenció sobre els Drets de l’Infant, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre del 1989, és actualment el tractat de dret internacional ratificat per més països.
Fem una mica d’història.

Estan entre nosaltres. Són dones de totes les edats. Més benestants o més precàries. I de totes nacionalitats. Tenen en comú que són dones i que han patit situacions de violència masclista per part de les seves parelles. Vivències traumàtiques que les han soscavat i que les han convertit en víctimes. Valentes com són, han buscat reparació i clamat justícia. Però si la seva condició de dona les ha fet vulnerables a abusos i agressions també la seva condició de dona és la que les disposa a ser ignorades i posades en dubte.

No discutiré si es tracta de rebrots o de segones onades, com diuen alguns. No soc cap experta i prou feina tinc a seguir les recomanacions i obligacions d’uns i altres. Per mi, senzillament, és que el virus continua present entre nosaltres, encara que no el veiem. He de reconèixer que en això de creure sense veure-hi jugo amb avantatge. Ep, pel que fa als àtoms o molècules o el que sigui que constitueix la massa microscòpica del coronavirus, però no en els seus efectes devastadors en les persones que emmalalteixen greument i moren.