Abans era Marta Repullo Grau i ara és Marta Grau Repullo, una inversió que ja ens dona una pista de per on va aquesta nova escriptora que ara publica La música que sona quan acaba la cançó: reivindicació feminista a la vena, a cada pàgina, a cada tema, a cada personatge, trama, detall, punt i a cada coma. 
Repullo Grau/Grau Repullo va treballar com a periodista cultural a Andorra durant un temps, potser d’aquí que el nom resulta familiar. I va publicar Carícies de lletra a Editorial Andorra el 2001.

El 1936, el Pere Font de Cal Tit de Pal i la seva esposa l’Emilia Martí Cadena de Cal Colomí de Llorts van obrir un comerç que avui en dia encara existeix sota el nom de Queviures Liana. Però anem pas a pas i endinsem-nos en la història d’aquesta nissaga familiar.
De ben joveneta, l’Emilia va anar cap a Besiers a treballar a una casa mentre que el Peret marxava cap al nord de França per aprendre l’ofici de fuster que més tard perfeccionaria a Barcelona deixant a casa quatre germans que van agafar camins ben diferents.

Un amic meu, català, que per la seva feina ha de veure programes sencers de televisions autonòmiques espanyoles, m’explica que en una emissió de Canal Sur, la tele antropològica andalusa, va pescar una frase d’un bon home que va dir que els catalans són uns “españoles avispadillos”. No em consta si aquest epítet el va proferir un presentador del programa diari sobre flamenc, un convidat a l’espai setmanal de tauromàquia o un criador de cavalls entrevistat a Sevilla o a Lepe.

En gairebé nou anys de consulta i assessoria filosòfica i existencial i de desenvolupament humà i mental, una de les frases que més he escoltat de forma repetida i insistent és: “jo no puc canviar.” Aquesta expressió reflecteix una idea concreta i representa una creença molt limitant sobre la pròpia condició de l’ésser humà i de la vida.
El fet que la majoria de gent pensi que l’home no pot canviar la seva personalitat, la seva forma de ser i que faci el que faci està lligat a un caràcter i un destí, sona a dramatisme, immobilisme,

La crisi sanitària, transformada en crisi econòmica amb el tancament del país durant gairebé tres mesos, hauria de fer prendre consciència de l’extrema vulnerabilitat del nostre sistema de funcionament col·lectiu.
Els governs d’Andorra dels últims onze anys han persistit en la voluntat de negar la necessitat d’anticipació estratègica.