El 25 d’abril del 1974, un servidor estava conspirant per fer caure definitivament la dictadura franquista. En un bar. Amb una cervesa. És a dir, al lloc i amb les eines adequades. La nostra cèl·lula anarcocomunista es reunia al cafè París de l’avinguda General Mola (avui Prat de la Riba) de Lleida, prop de l’edifici del Govern Militar (com ens agradava el perill!). Encara hi és. El bar, vull dir.

Arribaven notícies de la revolució portuguesa. Bones notícies.

Després que passi la pandèmia del coronavirus es viurà  una situació diferent de la que s’ha viscut aquests darrers anys i, per tant, penso que la renda bàsica (RB) deixa de ser una utopia.

Totes les crisis semblen haver de canviar el món i aquesta, la del coronavirus, hauria d’escriure un nou món amb altres regles però, com en altres ocasions, això quedarà en només bones paraules.
És el moment de treure de nou el debat de la renda bàsica!
La idea no és nova ni és la primera vegada que es planteja, però sí que és

6 de maig del 2020, fa 35 anys justos nevava, ho sé perquè va néixer el meu germà Bernat, el menut de casa, i una cosa així no s’oblida; quan et venen a buscar a la classe amb onze anys i et diuen que has d’anar a recepció, i allà trobes la madre Tomasa i el teu pare fet un nus de nervis, embolicant-nos a mi i a ma germana amb la jaqueta, la cartera a la mà i cap a l’hospital a veure el nou vingut a la família.
Aquella Andorra era una altra, era l’Andorra dels 45.000 habitants, anhelada per alguns de manera utòpica, sabent que no s

Què és el que ens fa humans? La crisi del coronavirus ens ha obligat a tancar-nos a casa la major part del temps, a no relacionar-nos més enllà de les persones amb qui convivim, a caminar amb mascareta quan sortim i a mantenir una distància envers els altres que, segons el cas, ens ve més o menys de gust mantenir. Alguns hem canviat radicalment els nostres hàbits socials, més que els personals, i ens sentim orfes del contacte amb els familiars que no viuen amb nosaltres, els amics, els companys, els alumnes.

Si avui fos un dilluns normal, estaríem mirant l’agenda.ad, comprant entrades per al Festival de Pallasses d’Andorra la Vella, que començaria dijous. Fa uns dies, hauríem anat a veure Clementina, una producció de l’ENA per al públic infantil, i potser estaríem comprant entrades per a Una historia real, dirigida pel gran Julio Manrique, que s’havia de veure aviat a Sant Julià.