Les darreres setmanes l’associació Assandca s’ha tornat a pronunciar sobre l’atenció que reben els malalts de càncer. El president de l’entitat manifesta que al país no hi ha estadístiques suficients pel que fa a les persones que pateixen la malaltia.

Primer va ser Esclat (1995), de Wolfgang Petersen. El Motaba, un organisme provinent del Zaire, causa una epidèmia que de poc no es carrega Déu i sa mare. El 2011 la va seguir Contagi, d’Stephen Soderbergh. Ras i curt, una dona torna de Hong Kong amb una afecció encomanadissa i mortal de ca l’ample que es cobra un milió de víctimes. I aquesta primavera aterra a les grans pantalles de tots els països Coronavíric: la revenja del pangolí solitari.
L’argument és força predictible, com acostuma a ser el cas als films de tall catastròfic.

Així a primera vista, i mirant-s’ho fredament, et preguntes quin interès poden tenir els homes a replantejar-se una  organització jeràrquica vella de 200.000 anys que els dona mil i un privilegis en relació amb les dones. Després d’haver tingut l’estatus d’objecte de propietat dels homes durant segles, les dones han anat adquirint a poc a poc els mateixos drets que ells –almenys sobre el paper, tot sigui dit!– Però la realització efectiva d’aquests drets encara es fa esperar.

Hubert Vedrine, ex-ministre francès d’Afers Exteriors escrivia el 27 de febrer passat a L’Obs, en un número especial dedicat a la memòria de Jean Daniel, el fundador de Le Nouvel Observateur, que li agradava que Daniel romangués una referència “(...) en una època en la qual bona part del sistema mediàtic, i pitjor, de les xarxes socials, ha passat del fer comprendre sense jutjar a jutjar i denunciar sense comprendre.”
Certament, com escrivia Alain Duhamel a la seva crònica setmanal de Libération el 20 de febrer del 2020, &ldquo

Quan el resident holandès Rick Langelaan, malauradament mort dimecres passat d’un atac al cor, va oferir participacions en un “sistema únic de tap de vidre per a ampolles de vi”, el 2015, es va fer evident que recaptar setze milions d’euros d’inversors d’Andorra seria bufar i fer ampolles. Com que els milions han desaparegut i han passat molts anys sense que s’hagi produït un sol tap de vidre, ara els inversors ho  consideren un frau.

L’Emelin Torm Babot ha estat sempre una persona inquieta, treballadora, i una gran amant de les arts culinàries. Va formar un bon tàndem amb el xef, el granadí Miguel García Ayala, arribat a Andorra amb una bona reputació després d’haver guanyat, entre altres, la medalla d’or a la Setmana Gastronòmica Espanyola a Nova York. Després de treballar als hotels Mirador, Sasplugas i Serola, va iniciar una nova etapa a l’Hotel Roc Blanc a principis dels anys 80 i el restaurant va assolir una fama ben merescuda.