He estudiat la perversió de moltes dictadures, però la que us explico avui és una de les pitjors que he conegut. Tot va començar cap a final del segle passat per causes econòmiques, raons de mercat, dirien els experts, que són les que mouen el món. A poc a poc, el dictador va anar desplaçant els competidors, els va desterrar de les parades i els va fer desaparèixer sense deixar a penes rastre (si de cas, unes simples llavors). Alguns grups d’opositors gosaven aixecar la veu, però eren ràpidament esclafats.

A finals de curs, les notes del meu fill ocupen un relat de més de quatre fulls per davant i darrere. Ell només en té quatre, d’anys. En elles m’expliquen com ha evolucionat. Gairebé totes les pàgines són dedicades a  com és ell en l’àmbit emocional. El seu caràcter, la capacitat que té per certes coses i la que ha anat adquirint per fer-ne altres i allò que li costa acceptar. Parla de l’anglès, la creativitat artística i la música, però no per dir el que sap o com de malament domina el llapis.

La llibertat d’expressió és un dret fonamental que recull l’article 19 de la Declaració dels Drets Humans del 1948: “Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió. Aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió”. Per a qui encara ho dubta, Andorra és un dels estats membres que la van signar ara ja fa uns quants anys.

Ja no som els que érem. I qui érem? Em pregunto. Els pacífics, immaculats, herois de les bones maneres... Escandalitzats tots del que ha passat a Sant Julià i a Andorra la Vella. És que arriben aires d’altres indrets? Pensen alguns. O és que anem destapant la bèstia que portem a dins? Rumien uns altres. És intolerable això d’amenaçar i desafiar i fins agredir els cossos d’ordre. És inacceptable que els nostres fills hagin de sofrir l’exhibicionisme del “calentón”.

Des de fa uns anys, i Andorra no n’ha estat una excepció, a les societats i les democràcies més avançades es debat, a nivell polític però també social, com es pot fomentar una major participació de la ciutadania en la presa de decisions que afecten la col·lectivitat.

Als anys seixanta, els estius a Andorra començaven amb la nombrosa arribada de turistes francesos. Tant és així, que el 1961 Ràdio Andorra proposava un programa anomenat L’antenne est à vous. Cada matí, a les 10.15 hores, els visitants podien enviar missatges als seus familiars i amics participant al programa.