Recuperar els frescos de Santa Coloma va ser una operació complexíssima.

L’altre dia ja ho deia: algunes rodes de premsa convocades els últims dies pels partits polítics no es mereixerien ni un trist breu als mitjans de comunicacions. Malauradament, avui ho he de reiterar: la campanya està a punt d’acabar amb la baixa intensitat amb què es va iniciar. Si algú esperava grans anuncis o idees brillants amb què s’il·lusionaria els electors –encara que fos tan sols una mica– s’ha equivocat de totes totes.

L’actualitat sembla que mana. I aquesta passa per les eleccions. Hem sentit els missatges de les diverses formacions polítiques per activa i per passiva. Ara només queda que aquells que poden dir-hi la seva amb el vot es pronunciïn. La resta ens ho mirarem expectants. Tant els qui poden com els qui no podem votar rebrem les conseqüències del compliment –o no– d’allò que han promès durant la campanya electoral, ens hagi agradat o no. Per tant haurem d’estar atents. Ens agradi més o menys el que veiem.

D’ençà de la coneguda com a Declaració de París signada per l’aleshores cap de Govern Albert Pintat el març del 2009, els successius executius, amb més o menys ganes però sense la possibilitat de no fer-ho, han anat desenvolupant els canvis legislatius que han permès que avui Andorra sigui un país complidor amb les regles de joc internacionals en matèria de transparència, cooperació fiscal i lluita contra el blanqueig de capitals.

Una homologació, però, que malgrat que fa que el Principat no sigui assenyalat ja en cap llista, ni grisa ni negra