Fomentar el consum intern?
–Una cervesa i dues coca-coles.
–Ho sento però no es poden asseure a la mateixa taula, un de vostès o el nen s’ha posar a la taula del costat.
–Com diu?
–Disculpin, però és el que ens marca la llei del Govern. Ara, si volen una cervesa, dues cocacoles i unes braves ja es poden quedar a la mateixa taula.
–Com diu?
–No és per mi, és que la llei del Govern...
Malgrat que ho podria semblar, la conversa no forma part de cap obra d’Eugène Ionesco, de Samuel Beckett, de Harold Pinter o de qualsevol altre dramaturg del conegut com a teatre de l’absurd. És simplement una conversa en un local de restauració de la capital entre un cambrer i una família, desconec si turista o no, a qui, com a mi, els costa d’entendre determinades decisions que semblen, a priori, poc rumiades.
I és que el cas d’aquesta família, que a més a més són unitat de convivència, es repeteix en el cas d’un grup d’amics o de companys de feina a l’hora de poder asseure’s dos o fins a cinc persones en una taula. El risc d’infectar-se fa impossible que es puguin prendre cinc cerveses, coca-coles o aigües, però es veu que disminueix enormement si les cerveses, les coca-coles o l’aigua s’acompanya amb unes braves i uns calamars a l’andalusa.
Segurament, i tot i que a mi se m’escapi per la meva formació en lletres i no en ciències, hi deu haver alguna raó epidemiològica que justifiqui tot això sempre que, i seguint Ionesco, Beckett o Pinter, no ens trobéssim davant d’una campanya per mirar d’incrementar la despesa de ciutadans i turistes als establiments de restauració del país.