14 de març del 2020. Tancats. Dos dies després va ser el meu aniversari. Celebració atípica, però almenys en companyia. Semblava impossible pensar en un any amb la boca tapada i impregnant-nos les mans de gel hidroalcohòlic. Abandonar les abraçades als que no formen part del nucli més proper. Incertesa, por. Ens van despullar. Pandèmia i crisi econòmica. El mes de novembre vaig perdre el tiet. S’acabava de prejubilar. Ningú el va poder acomiadar. Només qui el va enterrar, però no era família. Tot seguit va morir el tiet del meu pare.

El mes de març del 1964 començava de manera molt engrescadora amb la inauguració d’un nou centre comercial de la mà dels germans Antoine i Georges Pérez. El diari Midi Libre, en la seva crònica d’Andorra, ens explica que la realització d’aquest nou centre comercial instal·lat vora el riu Valira i davant de la posta francesa modifica completament aquest punt central de les valls i que és la primera manifestació concreta de col·laboració hispano-franco-andorrana a les valls.

Que la condició solitària no ens és estranya és un fet. Que les relacions sentimentals han canviat és un altre fet. Que la literatura sempre ha estat un element de companyonia és comprovable.

Des de sempre m’he trobat enmig de la col·lisió de dos mons aparentment oposats, dos tendències els seguidors de les quals es foten, a vegades, els uns dels altres. Em refereixo a la cultura i l’esport.

A mesura que ens fem grans el nostre discurs canvia. Comencem a sonar cada vegada més a la manera en què parlaven els nostres pares, la majoria de les vegades a conseqüència d’entendre moltes coses que quan teníem vint anys ens passaven inadvertides. 
I quan ens adonem d’això, veiem molt clarament que el temps passa, i més ràpidament del que ens pensem. I és aquí on entra en joc un aspecte important en la manera de veure les coses i que, fins i tot, pot condicionar els nostres pensaments del dia a dia.