Música rara (I)

Avui inicio una nova sèrie d’articles dedicats a la música rara. Per posar-vos en context, la idea em va sorgir fa uns dies recordant una situació en la qual un dels agents culturals del país em va dir que no em programaven perquè jo feia “música rara”. Aquell comentari em va fer pensar bastant sobre el paper de les institucions culturals del país i de com i a qui donen espais per expressar-se. La veritat és que són poques les institucions que s’arrisquen per promoure propostes del país, i en qualsevol cas si ho fan s’arrisquen molt poc en format i contingut. Però això és un altre tema... La qüestió és que engego aquesta nova sèrie d’articles d’opinió amb la intenció de parlar de la meva professió, poder fer una mica de pedagogia al respecte i donar eines per entendre una mica més bé aquestes formes contemporànies de música rara.
Per definir una mica millor de què parlaré i per si us interessa seguir llegint, els pròxims articles tractaré dels antecedents de la transformació musical que es viu en la segona meitat del segle XX, de les noves corrents sorgides a partir de la segona meitat del segle XX i de la seva marcada influència de la tecnologia, de com es desenvolupen al llarg del segle XX i principis del segle XXI i de quina és la situació actual de la música que prové d’aquestes tendències del que entenem per música occidental culta o música seriosa o música acadèmica. Totes aquestes noves músiques són les que han influït més la meva obra i la meva recerca estètica, però també han marcat l’elecció del meu repertori com a guitarrista clàssic.
Entre aquestes noves formes musicals trobem la Musiqueconcréte, l’Elektronischemusik, l’acusmàtica, la música mixta, la música estocàstica, la música aleatòria, la música generativa, la música experimental, la música per electrònica en viu, el paisatge sonor, la música interactiva i l’art sonor, per citar alguns exemples.
A tall de reflexió, en aquest primer article per introduir aquesta nova temàtica, val la pena esmentar que al llarg de la història sempre hi ha hagut música rara. Intentant expressar això en termes una mica més artístics podem dir que la consideració d’allò que és bell ha canviat amb el temps i amb ell les regles de l’art. Els artistes pioners en les noves formes sempre s’han vist qüestionats i han rebut crítiques ferotges dels seus coetanis, ja que els convenis socials i culturals estipulen el que és acceptable i deixen al marge les recerques d’avantguarda. Ja ho deia Pierre Boulez, que era normal que en concerts de música d’aquest tipus hi hagués poca gent a les sales de concerts, com ell havia pogut comprovar a París. Finalment citaré John Cage, amb una reflexió que versa sobre la riquesa que representa la diversitat musical actual: “Vivim en un temps en què crec que no hi ha un corrent principal, sinó molts corrents, o fins i tot, si es vol pensar en un riu del temps, que hem arribat a un delta, pot ser que fins i tot més enllà d’un delta, a un oceà que s’estén fins al cel.”