No deixa de ser irònic que escrigui aquest article en un mitjà gratuït i de lliure accés tant en la versió impresa com la digital. Un article en el qual pretenc reivindicar el valor de les coses i el preu just que hauríem d’estar disposats a pagar per gaudir-ne. Aquest cap de setmana, després de mesos, vaig tornar al cine. Les pel·lícules, al costat dels llibres, m’han proporcionat incomptables hores de plaer: m’han emocionat, m’han ensenyat, m’han fet reflexionar, m’han divertit, m’han fet somiar.

Durant el confinament preveia que l’art esdevindria un dels primers sectors a despertar dins del món financer i econòmic. Així ha estat. I és que en moments de crisi l’art esdevé i ha esdevingut sempre un element important com a garantia econòmica, implicant moviments de compra-venda i d’avals bancaris, sigui a nivell de patrimoni familiar o  sigui com a actiu empresarial.

El 16 de març Bloomberg publicava un interessant article, Rich people are raising cash from their art collection.

Avui he llegit a la premsa que el Nord de Sibèria ha assolit 38 graus de temperatura i a Itàlia han cobert la Gelera de Presena amb una tela de 100.000 hectàrees per evitar que acabi de fondre’s. Què pinten Sibèria i Itàlia amb nosaltres? Doncs en un món globalitzat, i la crisi mundial del coronavirus prou ens ho ha demostrat, també patirem els efectes del canvi climàtic. No en tinguem dubtes. Per tant, ens hem de mobilitzar amb tota urgència per convertir Andorra en un país realment sostenible des del punt de vista mediambiental.

La desaparició de l’Andorra Ultra Trail ha tornat ha posar en relleu la dificultat de gestionar la relació empresarial entre el públic i el privat. No tinc informació suficient en relació amb el detonant que porta a prendre una decisió tan dràstica a l’empresa Cims Màgics, i no és l’objecte de la meva reflexió.
 
El que em preocupa, i em sobta, és la idea que aflora en els acalorats debats sorgits arran d’aquesta decisió, qüestionant que Cims Màgics guanyés diners organitzant la prova.

No és temps d’irresponsables, o sí. Novak Djokovic, número u del món del tennis, es va mostrar contrari a les vacunes. Va relativitzar el coronavirus. Va organitzar una espectacular –per a mi vergonyosa– festa amb amics i també tennistes. Tots contagiats, inclòs ell i la seva parella. Això dels esportistes com a ídols socials és per pensar-ho. El positiu de Nole, com li diuen els que l’idolatren, ha de servir per fer una reflexió col·lectiva.

Durant aquest confinament vaig tenir l’oportunitat de viure una situació meravellosa. Simple, però meravellosa. A casa meva, a la lleixa de la finestra del bany, un bon dia –diguem un dilluns– van aparèixer unes quantes branques. El dimecres, l’estructura ja era digna de ser anomenada niu i el divendres, era una casa dissenyada per acollir cinc ous. De color rosa el primer dia i que el diumenge ja eren d’un blanc profund. Imagino que tindrà a veure amb el fet que s’estarien endurint?