53 anys. Fets en aquesta semicaptivitat que compartim. I celebrats amb un excés de vapors etílics i ingesta calòrica que no em renyaria ni la meva doctora, la Sílvia Fuentes, ni segurament el senyor ministre de Salut, ni cap psicòleg assenyat. En fin, 53. Dada d’aquelles que solien ser matèria reservada abans que se’ns tiressin a sobre els nous temps, en què tot és domini públic.

Un cop llegit el protocol inicial que des del ministeri de Salut es va preveure per a les llars d’infants del país, entenc perfectament la preocupació dels seus responsables sobre com fer-lo viable i en última instància, sobre la seva supervivència. Tres infants per aula? Evitar que els infants comparteixin joguines? Educadors equipats amb mascaretes, ulleres i bates? Realment algú creu viable tot això? Qui té aules suficients acollir només tres infants per aula? Com es pot evitar que els infants comparteixin joguines?

Pocs mesos després d’aprovada la Constitució, el 1993, en una entrevista periodística, l’heraldista català Armand de Fluvià em va dir que el nostre país faria bé de crear alguna condecoració per a aquelles persones, andorranes o forasteres, que per la seva trajectòria se’n fessin mereixedores.

Al final del relat Els morts, de James Joyce, un monòleg desolador commociona el lector mentre la neu de la ficció cobreix Irlanda i uns ulls de son contemplen els flocs a través d’una finestra. John Huston va fer una adaptació magistral del conte.

No sé ben bé de qui és l’expressió, però també aquí, tot i que no massa, l’hem sentit en les rodes de premsa del Govern: tornar a la nova normalitat. I francament no sé massa què vol dir. Compro la part de novetat i no la de normalitat. Què és, a més, la normalitat? Hi ha una comuna normalitat? Potser sí. ¿La de les cues de trànsit, la de les avingudes de l’eix comercial plenes de gent, la de sortir a la muntanya, la d’anar al teatre o al cinema, o...?

La natura ha estat, és i serà quelcom indeslligable de l’ésser humà, malgrat que no li tornem, com és de justícia, tot el que ella ens dona de franc. Si vis amari, ama, deia Sèneca ja fa molts segles. Si vols ser estimat, estima. Un acte tan senzill com és ser agraït i estimar la terra que ens dona tant i a la qual nosaltres tant li traiem...