La participació és una vella assignatura pendent no només a aquí, sinó també als països veïns. La desafecció per la política ve de lluny i no sembla que tingui fàcil remei. A Andorra, com a tot arreu, fa temps que se’n parla, però fins ara no s’ha anat més enllà d’expressar la necessitat d’actuar. Suposo que perquè no es digui que no es fa res i espolsar-se la mala consciència. Això fins ara, perquè el flamant secretari d’Estat d’Igualtat i Participació sí que ha fet públic un elenc de propostes.

És de nit, em costa respirar, tinc opressió al pit i em sento flotar en mig dels núvols.
M’ofego a la sortida d’aquell aeroport, marejada per olors totalment desconegudes per al meu olfacte i per aquella broma aterrada de pol·lució.
Una massa de gent m’arrossega per aquells carrers foscos, sense pràcticament llums, només alguns focs que la gent fa cremar a les voreres i a la carretera i que es veuen disseminats per la ciutat, fins a perdre’n la vista.
Soc a Nova Delhi, l’Índia, el meu altr

Paritat: igualtat entre dos termes o dos graus (segons el DGLC).

El meu amic I. m’ha bloquejat al Twitter. Total, perquè li vaig dir mentider. Estic desolat, com els francesos. Tant, que he estat reflexionant sobre la patològica relació que els meus amics indepes tenen amb la mentida i, per tant, amb la veritat. Veuran: piulava dilluns el meu amic que el pobre Torra l'havien assegut al banc dels acusats “per penjar una pancarta”.

El cap de setmana passat el futbol femení professional espanyol es va aturar. Una jornada de vaga a la qual donaven suport el 93% de les jugadores per reclamar quelcom tan senzill com allò que els correspon. Perquè ningú demanava condicions estratosfèriques. Les professionals, perquè és el que són, professionals, reclamaven un salari de 16.000 euros bruts anuals a jornada completa i el 75% en el cas de les jugadores que estiguin a temps parcial (12.000 euros), 30 dies naturals de vacances o un protocol d’embaràs, entre altres.