Per sort no hem caigut en la temptació de travestir la cavalcata, com Colau a Barcelona.

La música crea atmosferes. Transmet emocions i sensacions. Submergeix en d’altres mons. D’aquí la necessitat de dedicar-hi la màxima importància en qualsevol projecte en el qual tingui cabuda. D’estudis relatius als efectes d’aquest art sobre les persones no en falten. I les tècniques de màrqueting hi recorren assíduament –per potenciar el consum, és clar–.

Habitualment els partits polítics (tots!) ens volen fer combregar amb rodes de molí després d’unes eleccions. Aquesta vegada no ha estat una excepció i s’han apressat de nou a reaccionar en la mateixa direcció: tots s’erigeixen com a guanyadors, com si l’elector no fos capaç de treure les seves pròpies lliçons dels resultats. Segurament els flamants caps de campanya als quals recorren en moments cabdals com aquests els recomanen adoptar aquesta actitud triomfalista.

Avui en dia això de ser de dretes o d’esquerres crec que ja no va. No és que no es porti, no. No és que no estigui de moda, no. No em refereixo a això. És que el món de la política, de les idees i dels fets que s’associen a una certa ideologia, ara com ara va per una altra banda. Posant un exemple llunyà, per no ferir susceptibilitats, la Xina, un país comunista amb una ferotge economia capitalista, o sense ferotge, si voleu. Els experts diran que es tracta d’una evolució? Aposta? Clarividència? Voler dominar el món?

Les relacions humanes són cosa de poder i jerarquia, que mal entesa comporta patiment.

La sociolingüística és l’art del malabarisme. L’altre dia es va presentar l’última enquesta de coneixements i usos lingüístics del CRES. És interessantíssim l’apartat que consagra a dirimir bizantinament la llengua materna dels enquestats. Resulta que el 43% tenen el castellà com a llengua materna, vuit punts per sobre del català i percentatge que s’ha mantingut essencialment constant des del 1999. Són dades.