Bon Dia tingueu!

Això de la nova normalitat em fa una mica de feresa. Hi veig el perill d’una deriva, que no em fa gens de gràcia i que tant de bo no es produeixi.
Durant el confinament tenim dos vessants, que fins i tot potser convergeixen, el Tot anirà bé, Ens en sortirem, Junts guanyarem, aplaudiments a les 20 hores, etc. I els de la finestra indiscreta que no tenen res més a fer que espiar el que fan els altres i dictar sentències segons els seus paràmetres mentals.
L’últim cas: els dos nois de la FAE.

Ancorats en el politiqueig de propaganda.

Durant totes aquestes setmanes que fa que dura la crisi del nou coronavirus, som espectadors del que succeeix a dins i fora de les nostres fronteres.

El 25 d’abril del 1974, un servidor estava conspirant per fer caure definitivament la dictadura franquista. En un bar. Amb una cervesa. És a dir, al lloc i amb les eines adequades. La nostra cèl·lula anarcocomunista es reunia al cafè París de l’avinguda General Mola (avui Prat de la Riba) de Lleida, prop de l’edifici del Govern Militar (com ens agradava el perill!). Encara hi és. El bar, vull dir.

Arribaven notícies de la revolució portuguesa. Bones notícies.

Després que passi la pandèmia del coronavirus es viurà  una situació diferent de la que s’ha viscut aquests darrers anys i, per tant, penso que la renda bàsica (RB) deixa de ser una utopia.

Totes les crisis semblen haver de canviar el món i aquesta, la del coronavirus, hauria d’escriure un nou món amb altres regles però, com en altres ocasions, això quedarà en només bones paraules.
És el moment de treure de nou el debat de la renda bàsica!
La idea no és nova ni és la primera vegada que es planteja, però sí que és