El Brexit, la posició sobre l’Iran i el tractat nuclear revocat pels Estats Units, les empreses tecnològiques, la guerra comercial iniciada per Donald Trump amb la Xina, els focs que destrueixen l’Amazònia, les desigualtats de gènere, l’emergència climàtica, el model de creixement econòmic, la interminable guerra de Síria i el paper que hi juga Rússia o les desigualtats socials i econòmiques, són algunes de les qüestions que des de dissabte i fins avui estan damunt la taula a la cimera del G-7 que té lloc a Biarritz.

Ara que el sector més il·lustat del llacisme, i perdonin l’oxímoron, ha obert el vedat contra l’Institut Nova Història, ens veiem en l’humil obligació de sortir en defensa del xiringuito de Bilbeny i companyia, qui ho havia de dir. Veuran: a casa som de l’opinió que estem davant de la més genuïna i portentosa aportació de la pobra, bruta, trista i dissortada pàtria catalana a les lletres universals.

No és un secret per a ningú que tinc serioses dificultats per acceptar la moda actual de posar pantalles tàctils dins els cotxes. Des de la sèrie alta fins als cotxes més econòmics, tots els vehicles nous incorporen una pantalla. Naturalment, com més gran és, millor per a l’ego del constructor. En part, ho puc entendre. En els temps actuals, en què cada vegada costa més trobar recursos per diferenciar-se de la competència, la idea de posar un aparell electrònic relativament econòmic ha de semblar una bona idea.

Posterguem obligacions. Reposem. Fem més exercici. Reivindiquem el dret a un avorriment que no omple el buit existencial. Realitzem somnis amb forma de viatges a paradisos idealitzats. Gaudim de soledats, patim de tristeses, compartim moments eterns. Evoquem records i projectem esperances. Lectures endarrerides en què ens retrobem. Fullegem revistes i diaris i completem, per fi, alguns mots encreuats. Queixes redundants: les calorades de la canícula, la pluja intempestiva, els mosquits. Temps de llençols i desig satisfet i banys en els quatre elements.

Em diuen que segons per què hauries de no dir el que. I així anem, dient allò que ens convé i callant el que no ens convé tant, o que ens agradaria dir però que certes normes de la societat, no escrites, ens impedeixen dir. Callem. Ens enganyem. Vivim acomodats en una falsedat i una aparença disfressada d’hipocresia perquè la sinceritat molts cops incomoda. Diuen allò que has de ser diplomàtica per mantenir cert estatus o feina o per estalviar-te certes represàlies que, diguem-ho de pas, mai seran en format d’una conversa sincera de tu a tu.

Que les obres públiques, tant dels comuns com del Govern, registrin un sobrecost s’ha convertit en una cosa natural. Pel que es veu, quan es fan les adjudicacions no s’ajusta bé el cost de les obres, que acostumen a disparar-se, de vegades, percentatges significatius amb relació al previst inicialment. Això deu ser una cosa ben natural, perquè més enllà de la pataleta d’alguns grups de l’oposició, no hi ha més conseqüències significatives.