Cada un s’enfronta als seus matins com pot. O com el deixen. El veí del davant fuma el primer cigarret del dia al balcó, que és molt més gran que el meu i hi cap una taula amb dues cadires. Mentrestant, a casa lluitem per un lloc al bany, mirem de no col·lidir pel passadís i dubtem sobre quina roba ens posarem. Però el veí, aliè a l’aldarull i al caos que hi ha a pocs metres del seu pis, continua fumant amb concentració i tranquil·litat.

Tots els matins haurien de començar així. En silenci. Amb fum o sense, però en calma.

El Govern estudiarà si és viable el transport per cable amb telefèric dins del país.

No sé si heu tingut mai l’experiència de viure en una població amb persones que tenen unes rendes molt elevades. On la gent guai es passeja tota mona a qualsevol hora del dia i fent qualsevol tipus d’activitat. Per exemple, els nens van vestits de diumenge encara que vagin a un esplai i hagin de fer un taller de màscares de guix, la qual cosa voldrà dir que el guix arribarà fins i tot a les parts més recòndites del seu cos. Els que sou pares o educadors estareu assentint amb el cap. Tornant a l’inici, no sé si us ha passat mai això.

Seré discreta. L’amiga d’una amiga té un dilema i dues cites la mateixa nit. I com que és inexplicablement monògama vol que l’ajudi a destriar. Estúpid o malvat? Aquestes són les categories simplificadores assignades als candidats per les metadades de l’aplicació que l’ha emparellat.

Potser l’hauria de prevenir. Tot el meu patrimoni de coneixements en qüestions sentimentals el vaig adquirir omplint els tests de compatibilitat de la revista Superpop.

L’Institut de Drets Humans és un artefacte creat el 2006 amb la finalitat –diu a la pàgina web– de divulgar i promoure la defensa dels drets humans –això és una obvietat– i denunciar-ne les violacions. Ho repetim perquè molt probablement no n’hagin sentit a parlar fins ara: normal, d’altra banda, perquè en gairebé tres lustres d’existència es poden comptar amb els dits de les mans –i probablement en sobraria algun– les vegades que han alçat la veu.

Arriba un grup inversor. Quan ho sento em ve una certa tremolor al cos i pànic. I això que no estic treballant ni col·laborant en cap club –també això és força estrany per a aquests llocs. No em refio de ningú. Ho sento pels grups inversors que aposten pel futbol. És només cosa meva. Sempre he pensat que ningú, tingui els diners que tingui, no inverteix a fons perdut. Enhorabona pel grup inversor que ho faci, és a dir, posar els seus calerons sense rebre cap compensació.