No recordo haver llegit als programes electorals res de contundent sobre sostenibilitat.

“Escric sobre allò que no es pot fer tornar. I sobre allò que no té consol.” L’escriptor israelià David Grossman va perdre el seu fill Uri el 12 d’agost del 2006 al sud del Líban. Era un soldat de 20 anys desplegat a la zona de conflicte, un míssil antitanc de Hezbollah li va atènyer. Al funeral el pare li va llegir un text al seu fill on enumerava les coses que mai més farien junts. Dies després es publicaven les seves paraules en forma de carta a molts periòdics del món.

He llegit la reflexió d’un company sobre aquesta dèria que ens envaeix d’enregistrar persones i situacions per captar la primera i última hora del que està passant.

Els diumenges a la tarda escric articles d’opinió perquè si no menjaria com un golafre. Atacaria el rebost cada deu minuts fent barreges gastronòmiques tan rares com les que duen a terme els nens a les bodes amb les restes de beguda que queden a les copes dels grans. És el vertigen de la setmana que comença el que provoca un buit interior que només es cura omplint-lo de menjar, com si les calories en comptes d’anar al cos anessin a la ment.

En els 20 anys, mare meva, que fa que ens coneixem –des que vam aterrar en aquest país!– hem coincidit en dues ocasions. En les nostres opinions, vull dir. La primera, posem que cap al 2004, quan Messi començava a prodigar-se al primer equip del Barça i anàvem a veure’n els partits al bar del Novotel. Joves i llestos com érem, li vam vaticinar un futur sideral tot i que, tot sigui dit, a mi em semblava que li faltava gol. En fi.