A Andorra li passa el mateix que a la meravellosa orca d’un zoo marí que, per un grapat de sardines, fa les rucades que li mana una somrient ensinistradora. Com més ignorant és el públic, més aplaudeix. Més gaudeix que un ésser creat per nedar lliure pels oceans, d’una potència i d’una intel·ligència brutals, es vegi en una piscina repetint rutines absurdes, a cop de xiulet. 
Toni Martí ha creat la millor eina d’ensinistrament: les galetes “amb cua”.

Al pas que anem potser haurem de treure la roba d’hivern, almenys al vespre, perquè no hi ha manera que ens escapem del xàfec més que copiós i amb tempesta inclosa que ens fa cada dia. I amb la pluja arriba aquella fresca que, a les parròquies altes, et fa abrigar una mica quan ets a casa i dormir encara amb un edredonet que et reconforta. Hi ha qui sospira pels dies de pluja, hi ha qui es fastigueja i hi ha qui, mira, ni fu ni fa.

L’Estadística sobre l’equipament i l’ús de tecnologies de la informació i la comunicació a les llars, feta pel departament d’Estadística en col·laboració amb Andorra Telecom, situa Andorra a la cua d’Europa en l’ús del comerç electrònic i posa de manifest que gairebé la meitat dels ciutadans no han realitzat mai cap compra per aquesta via, un percentatge que s’eleva fins al 55,6% si ens fixem només en el darrer any.

Ha passat aquests últims dies injustament desapercebuda una notícia sensacional, per inèdita en aquest racó de món nostre –o potser no tant– i perquè encarna una certa manera d’entendre la cosa pública, que no nostra, i una certa concepció de la cosa cultural: la decisió del Comú d’Encamp d’il·lustrar la rotonda de Valira Nova amb una escultura concebuda casualment per la directora de Cultura del Comú.

Són professionals i trien el millor per a ells. És la llei de l’esportista d’elit. És de les poques professions en què signes un contracte i pots marxar a un altre lloc millor sense complir-lo. És de les poques professions en què, tenint contracte, te’l revisen, et volen renovar i tens opcions de dir que no. És veritat que la vida de l’esportista és molt curta i han de pensar en si mateixos. La resta de mortals, els que tenim altres feines, no gaudim de segons quins avantatges.

S’atorga a Stalin la frase: “No importa qui vota sinó qui compta  els vots”.
En democràcia decideix qui vota. El votant és rei. El sistema garanteix el seu vot.
En una falsa democràcia, decideix qui “compta” els vots.
La nostra opinió, purament tècnica, és que al sistema electoral andorrà li manca seguretat al llarg del procés, des del moment que el votant emet el vot fins al moment en què es compta aquest vot.