No sé si és perquè a l’estiu les notícies i les informacions escassegen, tot i que amb l’esllavissada del 10 d’agost vam estar servits, o perquè realment som propensos a crear polèmiques allà on no n’hi hauria d’haver, però el comentari del Govern d’aquesta setmana passada sobre els possibles aeroports al Principat em van deixar, pel cap baix, perplexa.

Cercant en la història, descobrim que el Molt Il·lustre Consell General va autoritzar un aeroport el 1931 al pla de Santa Coloma.

Bon dia,

L’estiu està sent molt calorós i la calor fa de mal treballar i trastoca una mica el cap. Ha estat el juliol més calorós des del 1950, i l’agost va pel mateix camí. 
La festa major de Canillo la vam començar celebrant la futura construcció de dos ponts tibetans per sobre el riu Montaup i a tocar del Roc del Quer per la mòdica quantitat de 2,5 milions d’euros.

Fa uns dies que un cofoi segon cònsol d’Escaldes-Engordany es felicitava per la construcció d’un miler de pisos els pròxims dos anys a la zona del Clot d’Emprivat, on s’aixecaran, de moment, dues torres de vint plantes destinades, una d’elles, a habitatges d’alt estànding i despatxos, mentre que l’ús de l’altra està encara per determinar.

El 9 de juliol, el PS va presentar una proposició de llei destinada a establir que el fons de reserva de la jubilació de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, adquireixi al mercat immobiliari habitatges, els rehabiliti i els posi al mercat a preus assequibles.

Recullo de la premsa: “Mentre el Govern estava més preocupat per col·locar ministres i secretaris d’Estat, nosaltres hem estat treballant i el resultat és aquest.” He de dir que vaig estar contenta, doncs és prou sabut que durant la campanya electoral de les darrere

El Futbol Club Andorra ha deixat de ser invisible. Ja els tocava, pobrets. El club esportiu més antic del país s’ha passat molts anys sobrevivint gràcies a un boig –o més d’un, però no més de quatre– que ha volgut fer-se càrrec d’un malalt terminal. El seu diagnòstic era totalment a tocar de la mort, de la desaparició total. Les subvencions anaven sempre a eixugar deute generat per juntes anteriors. Ningú mirava cap aquí.

He estudiat la perversió de moltes dictadures, però la que us explico avui és una de les pitjors que he conegut. Tot va començar cap a final del segle passat per causes econòmiques, raons de mercat, dirien els experts, que són les que mouen el món. A poc a poc, el dictador va anar desplaçant els competidors, els va desterrar de les parades i els va fer desaparèixer sense deixar a penes rastre (si de cas, unes simples llavors). Alguns grups d’opositors gosaven aixecar la veu, però eren ràpidament esclafats.