Jordi Casamajor i Manel Gibert van ser, per a mi, els dos protagonistes de la setmana passada, tot i que no van tenir coronavirus ni van optar a cap llicència per al casino. 
Dimecres aquest diari publicava tres en paper –quatre en l’edició digital– fotografies de soldats nazis al Pas de la Casa, localitzades i comprades per Jordi Casamajor.

L’altre dia parlava amb un immigrant espanyol que buscava feina al nostre país. Estava molt il·lusionat, ja que m’assegurava que Andorra és com, no sé, com el somni americà o altres. Jo li responia que el Principat no és tan bo com es podria pensar i a tall d’exemple li vagi ensenyar els preus dels lloguers i els salaris que es paguen habitualment. No s’ho creia i em responia que això no podia ser veritat i que aquí “érem tots rics”.

Titella vol dir “persona sense caràcter, manejable fàcilment pels altres”. Aquesta paraula la va escriure el jugador de l’FC Barcelona, propietari de l’FC Andorra i també capo de la Copa Davis, Gerard Piqué, a un periodista català. Els seus amics, alguns d’ells companys de professió, van sortir a defensar-lo a les xarxes socials. D’altres no tan afins, també companys de professió, no el van defensar.

Sembla la cançó de l’enfadós però per enèsima vegada la tornarem a repetir avui. De tots és coneguda la resposta que es rebrà quan es pregunta per dades. El problema és que no en tenim. No en teníem ni ahir, ni avui i qui sap si en tindrem demà. No tenim dades del mercat immobiliari i de l’evolució dels seus preus. No tenim dades (o en tenim poques o esbiaixades) sobre salut pública. No tenim dades sobre violència masclista. Assumim, doncs, que la idiosincràsia del país ens impedeix disposar d’informació fidedigna sobre un gran nombre de qüestions.

“L’avarícia trenca el sac”. Aquest refrany, que significa que sovint l’excés de guany acaba resultant perjudicial per al mateix avariciós, es pot aplicar perfectament a la situació que es viu actualment a Andorra pel que fa als locals comercials. Sembla que alguns propietaris no en tenen prou amb el que obtenen pels lloguers d’aquests espais que en volen més, i apugen els preus fins a quantitats desorbitades, en algun cas fins i tot el triple del que s’estava pagant.